De fet, ja fa tres mesos que sóc pare, però fins avui no hem pogut anar a recollir el nostre fill a Costa d’Ivori, país d’origen del nostre petit Jacob. Com escriure m’agrada, i la paternitat pot ser un bon tema per omplir pàgines, he pensat de fer-ne un bloc dedicat. Així, he creat el “Family log”, un blog amb la paternitat com epicentre. Serà veritat que et canvia la vida? Serà veritat allò que diuen els pares que tot i que el balanç és positiu, de vegades et treuen de polleguera? Seguiré sent en Ricard, o el pare del Jacob? No us espereu trobar un blog ensucrat amb fotos del crio, respectaré la seva privacitat i només escriuré des del punt de vista d’un pare novell.

Un dels propòsits que m’he fet per aquest any nou ha estat la dinamització d’aquest blog. De moment, he començat actualitzant una de les caixes del menú lateral, que he rebatejat amb el nom de “my lifestream” (abans era ricard 2.0). En ella intento resumir i agrupar tots els meus tentacles de participació i generació de continguts a internet.

Lifestream és el “palabro” que s’ha creat per tal d’intentar agrupar els Facebooks, Readers, YouTubes, Flickrs… és a dir, totes les meves eines preferides de procastinació. I mentre estic provant alguns programaris específics, com el FriendFinder, el Lifestream.fm o l’ Swurl, de moment ho agrupo al blog.

Per cert, l’avatar (foto) l’he creat a faceyourmanga.it. Potser en realitat tinc menys cabell i no semblo tant jove però… tampoc no hi havien tantes opcions de personalització.

Un altre encert de la factoria Google, fa poc ha començat un nou concurs de posicionament. Guanya aquella pàgina web que estigui al capdamunt de la llista en cercar una paraula imaginaria. Tot està envoltat de l’ambient Google, que és capaç de fer que un volum important de feina per a millorar el cercador sembli… divertit. I el que és millor, tota aquesta feina no la farà gent amb nòmina, sinó que seran voluntaris entusiastes amb l’emoció de perseguir un premi.

Com en d’altres concursos, o amb el summer of code, el gegant és capaç d’exprimir molt bé i rendibilitzar la filosofia 2.0. Aquesta vegada, el tret de sortida va ser el passat 15 d’octubre i en menys d’una hora ja hi havien 300 resultats. Avui ja hi han 3.160 resultats! i suposo que ja cosa va pujant.

La paraula escollida és… “comunactivo”

Us pregunteu per què li he canviat el nom al blog? bé, potser la pregunta correcta seria… eo! hi ha algú que llegeixi alguna vegada aquest blog?? Deixem’ho…

Doncs ho he fet perquè he pensat en donar-li més personalitat, dir-li “delavega.cat” ho veia molt usual, i “mylab” va ser un pedaç temporal. Volia trobar alguna paraula que tingués un gran significat, com per exemple Ubuntu, però es divendres per la tarda i la llarga setmana ha acabat amb moltes de les meves neurones. Volia algun concepte que subratllés el meu estat d’ignorant, de curiositat per tot allò que m’envolta, però no l’he trobat (encara), potser amb llenguatge lucasià padawan seria un concepte proper.

Així doncs, i mentre no trobi una millor aproximació, benvinguts al Padawan’s blog.

Avui anava camí de la feina amb la moto quan de sobte m’he despertat de cop. He sortit ràpidament del carril bus pensant que la ditxosa patrulla de la urbana (o de TMB) amb càmera al sostre ja m’havia atrapat però no, l’involuntari arrufada de nas s’ha convertit en un espontani somriure. Es tractava d’un dels famosos i perseguits cotxes del Google Streetview!

Aquest espectacular servei de Google va nàixer a 15 ciutats dels EEUU i ara s’està expandint per altres ciutats del món, entre elles, la nostra Barcelona. Permet veure imatges a peu de carrer integrades dins del Google Maps.

El fet d’avui també m’ha fet reflexionar respecte aspectes més socials. Per exemple, les complicitats trobades entre companys de feina mentre els ensenyava orgullós la fotografia no les he trobat en repetir l’experiència amb la parella o algun amic “no tecnòleg”. Al contrari, inclòs es mofaven preguntant si la penjaria al meu blog… doncs, es clar

Estar informats és important però… com? L’opció tradicional sempre ha estat la lectura de diaris. Però… quin? la majoria de vegades saps abans d’obrir les seves pàgines cap a quin costat t’hauran orientat la noticia. Tens dues opcions, o compres els que saps que diran alguna cosa favorable a les teves conviccions i segueixes vivint al núvol, o aquells altres més allunyats per a poder-te emprenyar. Cap de les dues sembla una bona idea, millor poder llegir les noticies (i les editorials) de diversos mitjans. Des de fa uns anys això és possible gràcies a les edicions digitals que a través d’internet ofereixen els diaris.

Però amb el temps ens hem fet molt més exigents amb el tractament de la informació, i no només volem llegir, sinó que també volem participar aportant els nostres comentaris, la nostra opinió. A tot aquest moviment d’interacció social se li ha posat el cartell de “web 2.0″ i els mitjans tradicionals s’han (o s’estan) adaptant amb rapidesa.

A més, sembla que poc a poc anem madurant i ens comencem a adonar de les temibles manipulacions que a través dels mitjans tradicionals hem patit al llarg de la història. No ens podem informar d’altres maneres? I d’aquí anem a parar a butlletins, revistes o diaris on-line, als fòrums i, finalment, als blogs. Perquè els diaris s’obliden en un parell de dies després que els tancs hagin passat per Gaza, però pots llegir el blog d’opinió d’algú d’allà que continua aïllat i sense electricitat.

Un cop arribat a aquest punt tot sembla fantàstic, Internet ens ha obert un ventall de possibilitats inacabable per a poder estar ben informat del món que ens envolta però… no siguem ingenus, tanta informació possible és una entropia que ens allunya tant del nirvana com l’antiga costum de llegir un diari cada matí.

I després de passar d’un extrem a l’altre, que fem? La solució és anar trobant les fonts d’informació mica en mica i anar-les incorporant al teu coneixement particular. Partim dels diaris habituals, i anem afegint totes aquelles webs, fòrums i blogs els quals ens interessin. Com sabem quins? Moltes vegades funciona el tradicional boca-orella, o gràcies al fet que a Internet tot està enllaçat, i només sent una mica curiós pots passar d’un diari digital a un blog, i d’aquí a un altre, etc.

Però, un cop coneixem unes quantes fonts de les que ens volem informar, com ens assabentem quan publiquin noves noticies, i com podem organitzar totes aquestes diverses fonts des d’un únic punt de consulta? La solució tecnològica a aquestes qüestions és la sindicació. A través de formats com el Really Simple Sindication (RSS) o l’Atom és possible sindicar-se (suscriure’s, apuntar-se…) a les novetats de les fonts d’informació. El procediment és senzill, d’una banda, els “servidors” d’informació (diaris on-line, blogs…) han de publicar les noticies en aquests formats (RSS o Atom); i de l’altra, necessitem un programari client que ens permeti llegir-los.

Jo usava les barres de preferits dels meus navegadors web (Firefox o Safari) com a lectors d’RSS però, fa poc he comprovat les avantatges d’usar un programari que a més et permeti agrupar i classificar les teves fonts d’informació. De fet, potser m’he allargat massa en la introducció, el que volia recomanar-vos en aquest post és el Google Reader.

L’eina va nàixer l’octubre de 2005 per a poder gestionar i visualitzar tots els continguts sindicats del llocs web que estem interessats. D’aquesta manera, enlloc de visitar permanentment aquells trenta llocs que acostumem a llegir, només hem d’afegir i classificar aquests llocs al Google Reader i usar-lo com a finestreta única d’entrada (hi ha altres clients similars Bloglines, Feedness, Newsgator).

Per acabar, la nostàlgica imatge d’aquella persona que en una cafeteria passa les pàgines d’un diari entre el fum d’una cigarreta que s’espera al cendrer al costat d’una taça de cafè esta canviant. Ara cada cop és més normal que aquesta persona de la cafeteria estigui consultat el seu lector d’RSS des del seu dispositiu mòbil. A més, el cafè se’l segueix prenent però, segurament, en la nova imatge tampoc no hi trobareu rastre del fum de la cigarreta.