Aquesta tarda, en sortir d’una xerrada on un polític presentava un seguit de mesures hem comentat amb un company el tema de les medalles. Tot ha començat com sempre, criticant que a molts polítics només els interessa sortir a la foto, posar el logotip en projectes vistosos, sempre més preocupats de les formes que no pas de fons però… amb facilitat ens podem moure cap a l’altre extrem on sembla coherent fer divulgació de la feina realitzada doncs en arribar fins a més gent es poden crear sinergies i es pot crear un clima de col·laboració impossible amb el desconeixement. Així doncs, si la premissa de comunicació és important, com fer-ho sense caure en el tòpic de les medalles? Part de la culpa la tenim tots, doncs volem saber, però no que ens col·lapsin d’informació, d’aquí el naixement dels titulars.

I aquí intervé en Heisenberg, si el titular ven hi ha el perill d’adaptar les mesures per a que encaixin en titulars. Però la falta de titulars també és un perill, doncs sinó no sembla que s’estigui fent feina. Posem l’exemple d’un pont, el titular d’inauguració del mateix i les tisores tallant la bandereta no el poso en dubte, ara bé, i després? segur que aquest pont necessita un manteniment al llarg dels anys, però això no surt als diaris, en canvi, si li surt una escletxa d’un pam ja és portada. El morbo converteix malfuncionaments en noticia (filosofia de penalitzar) però no premia que el bon manteniment del pont en vint anys (filosofia del reconeixement). No seria bo potenciar també aquesta segona via positivista?

Si continuem pensant que aquesta segona premissa (reconeixement) pot ser vàlida, que diem? “Fa vint anys que el pont aguanta”? i aquí entrem en un altre repte, vint anys són pocs o molts? fins quan està garantit? quan acostumen a durar els ponts? quants ponts han caigut últimament? etc. I aquí intervenen els indicadors. Una relació directa la podem trobar a la física, segur que us sona allò que si estem asseguts en un tren estem en repòs respecte el vagó però en moviment respecte al familiar que (amb llàgrimes als ulls i un mocador blanc a la mà) cada cop es va allunyant a l’estació, i més encara, respecte el sol doncs ens movem amb la terra, i respecte d’altres galàxies, etc. Que són el vagó, el familiar i el sol? Sistemes de referència.

Així doncs, seguint amb l’exemple, es podria valorar l’esforç de manteniment del pont publicant indicadors sobre el mateix, per exemple, estadístiques d’incidents de trànsit, volums d’ús de la infraestructura, despesa econòmica del manteniment, etc… i amb tots aquests indicadors podem passar al següent nivell de sana curiositat, la comparació (o els rànquings). Quin és el pont més alt? i el més usat? Aquí prenen una importància rellevant la definició dels propis indicadors. Perquè l’indicador alçada no té gaire misteri, però el d’ús necessita un sistema de referència ben especificat, per exemple, una funció entre les persones i els vehicles que el travessen en un determinat horari, i amb diferents ponderacions depenent del tipus de vehicle.

Un altre exemple de la necessitat de sistemes de referència podrien ser les consultes rebudes a les pàgines web. El problema dels titulars es que només mencionen indicadors però no els seus sistemes de referència. Per exemple: “El web de la constructora de ponts ha rebut 100.000 visites aquest mes!” (potser ho ha provocat la caiguda d’un pont) no ens dona informació. A priori podríem saber si son moltes o poques visites comparant-ho amb d’altres webs d’empreses similars però… cadascuna calcula els accessos a la seva manera, és a dir, poden usar sistemes de referència diferents. Una filtra les consultes de robots (com Google), l’altre no comptabilitza les peticions d’una mateixa sessió del navegador, etc…

La solució salomònica seria que tots usessin el mateix sistema de referència per a cada indicador però, qui som per a imposar aquestes decisions? o ens posem d’acord i creem estàndards (molt útils), o, si més no, el que s’hauria de fer és indicar el sistema de referència de cadascun del indicadors que usem per a transmetre una informació. d’aquests manera, qualsevol podrà fer una conversió entre sistemes per tal de poder encaixar diferents informacions i treure l’entrellat d’aquest complex (però apassionant) món en el que vivim.

Aquests dies m’he plantejat la relació entre el principi d’indeterminació de Heisenberg i els mitjans de comunicació. L’alemany sostenia que les interaccions, en el seu cas amb la medició de partícules, introdueixen alteracions. I això mateix és el que observo amb els mitjans de comunicació en relació a la vaga de transportistes. Si no hi hagués un periodista a cada benzinera segurament la gent hagués continuat omplint el dipòsit de manera racional i no s’hagués arribat a aquest histerisme que es nota en algunes converses de bar. Ahir vaig sentir que un home havia omplert el dipòsit i no pensava agafar el cotxe en dues setmanes, doncs d’aquesta manera tindria prou per arribar al poble quan comencés les vacances!

Deixant de banda la meva opinió sobre la vaga (un altre post?), la veritat és que els transportistes ho tenen fàcil de cara a negociar doncs només mobilitzant a un parell de cadenes de televisió poden desencadenar un catastrofisme del tot desmesurat i poc assenyat.

El primer cop que vaig sentir a parlar de la vaga vaig agafar la noticia a mitges, sortien grans cues a benzineres i la veu en off anava relatant en un to dramàtic la possible falta de subministrament de benzina, d’aquí passava l’alarma a l’avituallament d’aliments, jo pensava que les coses s’havien complicat a Bagdad o la tensió tornava a pujar a Kosovo però, de sobte, va aparèixer la porta del sol madrilenya al fons… increïble. I no era Antena 3, era Tele 5, però bé, per aquestes coses tampoc no hi ha tanta diferència.

En resum, els fets d’aquests dies en relació a la vaga de transportistes crec que és un bon exemple de la relació d’en Heisenberg amb els mitjans de comunicació. De fet, segur que algú abans ja els ha relacionat. He cercat al Google però en la primera pàgina no ho he vist clar. Si algú troba la relació si-us-plau feu-me arribar l’enllaç com a comentari.