Tot i que el dia no acompanyava gaire, aquest matí quatre foguerencs (jo d’adopció) em pujat fins al Castell de Montsoriu per una visita guiada. Ens han explicat la història del castell i l’estat de les obres de restauració. Van per la 3a d’11 fases previstes. Tant pujant com baixant anava sentit les històries de l’Elena, la Ceci i la Laura, de com de petites exploraven el castell o fins i tot hi havien passat la nit; tot això abans de les tanques, les excavacions, etc. Ai que ens fem grans…

La novetat d’aquest any eren unes escales que havien excavat, tot i que el que més diferent he trobat des de la darrera vegada ha estat que han cobert el gran dipòsit d’aigua del pati d’armes. Tot i que ens han deixat passar al Recinte Sovirà, la part de dalt encara estava en restauració. La guia ens ha comentat que aquesta era la darrera visita guiada de la temporada, ara només faltava la del dia 2 de novembre, que anava acompanyada d’una castanyada.

Per cert, ens han explicat que als 90 hi havia passat per allà algun tipus de secta satànica, dins la torre de l’homenatge (la part més antiga del castell, que ja té 1.000 anys) hi havia alguna de les pintades.

Aquest matí part del Fogueres team hem pujat a les Agudes. Els sis més grans anàvem caminant, mentre que el petit anava còmodament a la seva cadireta. Hem començat a les 10 (perquè nosequi ha arribat 15 minuts tard), en una horeta i mitja ja esmorzàvem, amb el Turó de l’Home a una banda, les Agudes a l’altra i una vaca al costat. Després hem passat per sota l’estació meteorològica i hem carenat fins arribar al cim. El primer en arribar, gràcies a l’increïble ritme de la seva muntura, ha estat en Lucas. Després de la baixada em recuperat forces a l’Abet Blau.

Per cert, he pujat les fotos al picasa (bé, unes quantes). De fet, em penso que sembla més un publireportatge del Lucas.

Aquest agost hem passat un parell de dies al Pirineu aragonès, concretament a Benasque. Vàrem arribar tard (sortir de Barcelona a la una del migdia és el que té) i després de voltar pel poble vam trobar un hostalet. El poble té encant, moltes cases de pedra i aquest ambient de pirenaic difícil de descriure. Varem poder visitar la botiga de material de muntanya Barrabés, famosa per ser una de les primeres que va tenir èxit en el comerç electrònic fa ja més d’una dècada. Després de passar per l’oficina de turisme vam planejar un parell d’excursions pel parc natural de Posets-Maladeta.

Valle de Estós

Primer vam començar anant a veure el ibón inferior de Batisielles (3h, 1.860m, 600m de desnivell). Ens va costar força arrobar-hi doncs el camí feia molta pujada i el paissatge que anàvem veient tampoc no es corresponia amb les bones referències que alguns amics ens havien avançat. A més, en arribar-hi, el petit estany ens va defraudar una mica (“me l’imaginava més gran”).

Aleshores, en comptes de tornar pel mateix camí vam decidir continuar fins al refugi d’Estós (1,5h, 1.890m, +150m de desnivell). Aquí si que vam gaudir de la natura que esperàvem veure, es tractava d’una vall molt verda travessada al mig per un riuet i envoltada d’altes muntanyes. Després dedinar al refugi vam iniciar la tornada per la vall, fent, d’aquesta manera, un recorregut circular que en aquest darrer tram feia baixada (3h). A mig camí de tornada vam ser testimonis dels jocs sexuals de dues papallones que no es van cohibir gens davant la càmera.

La veritat és que vam acabar el dia molt cansats, però els paisatges vistos i, sobretot, la delícia del moment de treure’s les botes i la del bany posterior ho van compensar en escreix.

Forau de Aigualluts

Per el segon i darrer dia les nostres forces estaven minvades, i per això vam escollir una sortida més curta i amb poc desnivell. Vam anar a veure el forao d’Aigualluts (1,15h, 150m de desnivell), un salt d’aigua que acaba en un embut natural per on desapareix un riuet i que torna a sortir a la superfície com a riu Garona a la Vall d’Aran.

Per arribar-hi, vam haver d’agafar un autobús que ens portés fins la Besurta, i d’allà al Forao. El camí era curt i fàcil, però encara notàvem l’esforç del dia anterior, que com a bons urbanites, no estem acostumats a fer. Després de veure el salt d’aigua vam descansar en un prat per on el rierol feia ziga-zagues abans de caure a l’embut. Adornava el paisatge un ramat de vaques i al fons, les vistes de l’Aneto (3.404m) i del seu glaciar.

Tomatito veloz

Ens va fer molta gràcia el nom d’una fruiteria, “Tomate veloz” i més tard la Laura es va guanyar aquest sobrenom. Per què? D’una banda, per mandra de possar-se crema solar va acabar molt vermella (tomate); de l’altra, quan arribaven les pujades decrementava el seu pas fins a límits insospitables (veloz), fins i tot va haver-hi un moment que un grup d’àvies de l’incerso francés ens va passar al davant!