Gracies als amics d’especialistamike em vaig enterar que del 27 al 31 de gener s’ha celebrat a Barcelona el Interntional Documentary Film Festival (DocsBarcelona). S’han projectat documentals al Verdi i el Teatreneu de Gracia, al Palau Robert i a la Filmoteca. He assistit a tres d’ells, un sobre les conseqüències de la guerra, i dos sobre diferents visions d’Àfrica.

The not dead, de Brian Hill, explica la història de tres homes trastornats per la guerra. Són britànics que han participat a tres guerres diferents, des de l’antiga a Malàsia (reconec que jo no la coneixia) fins les més properes dels Balcans i Iraq. El retrat que es dibuixa és clar, no només moren homes i dones a les guerres, molts dels soldats que aconsegueixen tornar vius… en realitat estan morts. Una dada molt curiosa que surt al documental és que uns 300 soldats britànics que van participar a la guerra de les Malvines es van suïcidar després de tornar a casa, MÉS que els que van morir a les llunyanes illes. També va ser molt curiós el comentari d’un espectador argentí, que afirmava que l’Argentina havia aprés la lliçó, i que n’estava segur que no tornarien a participar a cap guerra (almenys dues generacions). El director de la pel·lícula va respondre que els britànics tenien una molt llarga tradició combatent, que seria difícil de parar. Part de les entrevistes són brillants, així com unes poesies que es van barrejant en el transcurs del documental.

Vosaltres els blancs, de Lala Gonà explica la visió dels blancs que té un nen africà de 8 anys, i el seu entorn. Al col·loqui posterior, la directora explicava que no mirem només la cara fosca d’Àfrica, els nens que surten a la pel·lícula tenen molta més llibertat i són més madurs i amb capacitat de decisió que no pas els nostres sobreprotegts fills. És interessant algunes de les converses que tenen els protagonistes, que saben molt i poc dels blancs. Al llarg del documental es veu com molts ens tenen idealitzats (sóm més llestos, rics…) i volen ser com nosaltres, tot i que també d’altres s’estimen la seva terra i els seus costums. Jo diria que el documental no et serveix per poder treure’n idees generalistes del tema, tot i que sí un molt bon exemple empíric concret.

Love, sex and moped, de Christian Lelong i Maria silvia Bazzoli, es focalitza en històries quotidianes d’amor a Burkina Faso. Com en el documental anterior, no només hem de relacionar el territori africà amb guerres i pobresa. Si l’anterior es centrava en infants, aquí els dos protagonistes completen el cicle. Un jove ens explica els dubtes del primer amor, mentre que un vell relata la seva duradora història de matrimoni. Tot i veure trets diferencials respecte la nostra societat, com la poligàmia, l’ablació o l’excessiu (i necessari) zel amb el tema de la Sida, d’altres aspectes també ens els podríem trobar aquí.

És una pena que el festival duri tants pocs dies…

Què és una flashmob? Són accions on un grup de persones (a poder ser nombrós) es reuneixen de sobte en un lloc públic, realitza alguna cosa inusual i després es dispersa ràpidament. Un exemple és el col·lectiu novaiorquès Improve Everywhere, amb accions espectaculars com la congelació a l’estació Grand Central de NY, el dia sense pantalons o els miralls humans al metro.

A Barcelona aquest dissabte és va produir la bola, una flashmob organitzada per els d’Improv Everywhere i els locals en medio, dins del marc de The Influencers. En aquest cicle (al CCCB) s’hi exploraven ‘armes no convencionals de comunicació’ i s’hi exposaven ‘històries de tergiversació, manipulació i transformació d’elements vius de les cultures contemporànies’.

Personalment, després de veure els espectaculars vídeos dels novaiorquesos m’esperava molt més. L’espectacle la bola consistia en que desenes de persones s’agrupaven en forma de bola totes juntes i anaven baixant enganxadets pel Portal de l’Àngel. Des del vídeo de la gent d’El Periorico, gravat des d’un balcó, encara es salva una mica la cosa, però a peu de carrer, la bola era més un cilindre i hi havien més curiosos amb càmeres que participants.

Però, el que molts ens preguntem és… perquè? En realitat, he googlejat una mica sobre el tema i encara no m’en faig una idea clara. Sembla que es van originar com espectacles sense sentit, simplement per diversió, d’altres li troben un punt reivindicatiu, una manera original de protesta. De fet, el de Barcelona podria anar contra la societat de consum (així ho creuen els d’El Periodico, tot i que els organitzadors no s’hagin posicionat). Uns altres veuen les accions com a experiments de comunicació col·lectiva avançada (el famós SMS de “passa-ho” socialista de les darreres eleccions, la potència de les eines socials d’Internet com el Facebook o el Twitter…)

De fet, en l’acció de Barcelona, la “excessiva” comunicació, que ha despertat l’interès de molts mitjans de comunicació ha jugat precisament en contra, doncs “la bola” ha concentrat a premsa i molts curiosos (com jo) armats amb tot tipus de càmeres i videocàmeres, minvant l’efecte sorpresa d’aquest tipus d’esdeveniments.

Resumint, tot i el fracàs de la bola, m’ha agradat aprendre un nou concepte; especialment el seu possible ús dins la vessant reivindicativa, sempre alimentat per el nou boca-orella de la web 2.0.

Ahir a la nit vam veure Transsiberian, un thriler ambientat en el mític tren que creua Sibèria des de Xina fins Moscou. En general està força bé, tot i que podria millorar certs aspectes. Per exemple, moltes vegades apareixen flashbacks innecessaris, doncs ja s’entén l’història. És del tipus de pel·lícula que és previsible a curt-mig termini, m’explico, tot i no saber cap a on et conduirà el final, sempre s’endevina que anirà passant en els propers 15 minuts. I alguns dels girs són un pel forçats.

De totes maneres, és molt entretinguda i la fotografia i els freds paisatges per on ens porta valen la pena; així com tota la “fauna” que es troba dins el tren.

Dues curiositats em van agradar: la primera, que la protagonista es passa la pel·lícula amb la mateixa càmera de fotos que tinc jo, i, a més a més, fotografiant rostres de la gent amb la que es va creuant, un tipus d’imatges que sovint jo també acostumo a retratar. La segona, un exemple de filosofia positivista. En un moment de desesperació, un personatge li diu a l’altre que no s’ha de fixar en el forat del donuts, sinó en tot el seu voltant, tant dolç, amb xocolata…

Som nosaltres qui podem posar la nostra atenció en el forat o en al voltant. Jo acostumo sempre a concentrar-me al voltant, i vosaltres?

pd: seguint la teoria, qui va inventar els donuts sense forat potser era un somiatruites que no tocava de peus a terra. Sempre hi ha forat (més o menys gran)
pd2: un altre corol·lari, potser sóc massa optimista; potser menjo masses donuts i una mica de dieta no m’aniria malament…

Acabem de tornar del cinema i no podia esperar més per a recomanar-vos ferventment que aneu a veure “Camino”, pel·lícula d’en Javier Fesser (El milagro de P. Tinto, Mortadelo i Filemon) on ha canviat totalment de registre. El llargmetratge explica els darrers mesos de vida d’una nena malalta terminal en el si d’una família massa religiosa i envoltada de tota la boira de l’OPUS. Es carrega durament contra aquest col·lectiu fins al punt que, tot i haver entrat agnòstic, quasi en surto ateu.

Es un film molt ben fet on l’esplèndida posada en escena i tota la fotografia i els efectes no arriben a poder fer ombra a les interpretacions d’alguns dels seus personatges. Per mi, el millor de tots en diferència ha estat el pare de la família, un Mariano Venancio capaç d’ensenyar al rostre la preocupació, la ràbia, la sorpresa, el desconeixement, però sobretot, la tendresa. Tampoc no ens hem d’oblidar de la protagonista, la Nera Camacho és ara una nena amb uns captivadors ulls i una interpretació que d’aquí un temps segurament sabrà rendibilitzar.

La pel·lícula és plena de metàfores i li han sabut donar la volta al guió per a que un drama de malaltia és converteixi a la vegada en un conte de fades i d’amor. Et porten d’un extrem a l’altre, d’arrencar-te somriures amb alguns somnis de la protagonista fins enrabiar-te en veure els malsons de l’àngel de la guarda, o les cares dels capellans de l’Opus que van apareixen. Personalment, el capellà que interpreta en Jordi Dauder fa ràbia, però molt més fàstic em fa un altre (no en se el nom) amb un somriure sarcàstic que es va passejant al llarg de l’història; a una escena del final on es posa a aplaudir (no explico res més, tranquils) li hagués llençat les crispetes a la cara.

Varem anar al Festival de Cinema de Sitges atrets pel Zombie Walk, un aplec de fanàtics del cinema fantàstic que, per un dia, podien passejar pels carrers de la vila emulant els morts vivents. A l’edifici Miramar vam veure com uns quants es deixaven maquillar pels professionals del festival; tot seguit, a l’entrada vam poder copsar l’ambient de l’espectacle. Desenes de persones perfectament disfressades anaven posant davant la multitud de càmeres i el parell de televisions que s’hi aplegaven. A banda dels freaks també molts aprofitaven per lluïr propaganda de negocis o pel·lícules del gènere. Us podreu fer una idea amb un recull de cent fotografies que he penjat al FlickR, en algunes, uns amics de Fogueres que van venir ambientats per l’ocasió.

Un tal George A. Romero (segurament, gurú del gènere), va encapçalar la processó de zombies des de Miramar fins al passeig marítim. A l’arribada de l’església els vam atrapar i vam comprovar que eren moltes les persones que van participar en la particular desfilada. A punt vaig estar de no poder escriure aquest post; primer se’m va llençar a sobre un vestit de militar, al principi no sabia distingir si era un zombie o un legionari begut. Quan vaig sobreviure a aquest primer assalt un altre zombie amb la camisa vermella de sang i una destral em va atacar justificant-se que la provocació eren els flashos de la meva càmera, sort vaig tenir que pel costal va passar una zombie amb els cabells liles que li van cridar més l’atenció al de la destral que la meva càmera…

Un moment memorable va ser quan un parell de zombies es van desviar cap a les portes de l’església i van començar a donar-li cops amb les mans per mirar d’entrar. Poc després, els que els seguien els van imitar; i en uns minuts eren més de trenta persones les que s’amuntegaven damunt la porta. Més 30 persones més que els gravàvem i fèiem fotos… Al final t’acostumes a veure zombies a tord i dret dels carrers però, segueix sent sorprenent sopar amb alguns d’ells a un restaurant.

Per cert, ja que estàvem allà, vam voler veure alguna de les pel·lícules del festival. Per aquella nit només quedaven entrades per una japonesa o una alemanya, no en sabíem res de cap de les dues. Durant el sopar vam llegir que “Otto” (la japonesa), es tractava d’un film “homo-punk”que era un mix de zombies, comèdia romàntica, porno, política, terror i animació. Aleshores vam respirar alleujats d’haver escollit la pel·lícula alemanya, almenys fins… que vam llegir l’argument.

“My dream or loneliness never walks alone” tracta d’un home que troba una dona a la recerca d’indicis sobre el sentit de la vida. El programa la definia com existencialista, excèntrica i experimental. Els dos darrers adjectius són els que ens van posar la por al cos i, en efecte, al final va resultar ser una espantosa elecció. De fet, el director, en Wolfgang Seidenberg, ja ens ho va dir abans que comences la pel·lícula; va dir que era un film complicat, que prometia tornar a Sitges amb una creació més senzilla.

Abans de res, vam tenir que escollir quin dels subtítols fèiem cas, doncs els anglesos sortien un segons abans que els catalans i castellans; després era qüestió d’anar canviant de postura a la butaca, doncs el tempo del film era molt lent. Els primers a fugir del cinema es van esperar uns deu minuts, a partir de la mitja hora la gent ja s’aixeca sense vergonya. Quina cara faria el director en tombar-se al final? Quasi no vaig poder ni comprovar-ho, doncs la Laura em va descobrir fent una petita becaina i la va usar d’excusa per marxar (ella ho intentava des del minut cinc). Com no volia perdrem la cara del director varem arribar al pacte que marxaríem si em tornava a enxampar amb els ulls tancats; fet que al final va resultar una tortura, doncs estar atent a la hora de pel·lícula que faltava va ser tota una proesa.

El fil argumental el portava un home que deixa enrere la seva dona, la seva amant i el seu millor amic per a qüestionar-se el sentit de la vida; en el seu viatge es troba a una dona fanàtica per baixar a les clavegueres i que encara està més boja que ell. Com el film té pocs actors, el propi director fa el pallasso en un parell d’escenes, i de tant en tant apareix un imitador d’en Hitler dins un cubell d’escombraries explicant acudits dolents (res comparat amb el nostre Franco del Polònia). D’altra banda, no només surten els baixos fons d’alguna ciutat gris, el film també està ambientat en un surrealista programa de televisió, per on dones curtes de roba es van passejant. Un altre aspecte particularment irritant és que es passen la pel·lícula cantant cançons populars, i, en alemany, sonen molt i molt malament.

Bé, no m’agradaria acabar la crítica deixant que us penseu que la pel·lícula no val res, doncs el Google translator fa poc que també compta amb el català i aquestes línies les podria llegir el propi Seidenberg (que segur que és dels vanitosos que algun cop ens hem cercat al Google). El problema no rau en el film, rau en que no he estat capaç de desxifrar el complicat missatge que s’amaga darrere. Si us plau, si algú més veu aquesta pel·lícula i li troba sentit, me la pot explicar? Moltes gràcies.

Fa uns dies la Laura em va recomanar que escoltés la tercera cançó del darrer treball de “La oreja de Van Gogh”. El grup de sempre m’ha agradat, no només per les melodies sinó també per les lletres, algunes molt ben trobades. En aquest darrer àlbum han sabut lligar els seus temes habituals (amor) amb un toc de reivindicació.

Concretament, aquesta cançó (Jueves), explica una història d’amor de dos estranys que dia rere dia es van apropant en el mateix trajecte de tren. Fins aquí tenim l’oreja de sempre (sensible per uns, nyonya per d’altres). Però al final li fa un espectacular gir acabant la història d’amor amb la tragèdia de l’atemptat a Madrid de l’11M (sento espatllar la sorpresa als que encara no l’hageu sentit).

Sempre he somiat en escriure històries on els personatges ficticis es barregessin en els fets. M’atrauen els sentiments dels “extres” que envolten les històries. Per exemple, els de la taula del costat de la conversa inicial tarantiniana de “Reservoir Dogs”, una perruquera a Hiroshima… Al cinema es veu en la fantàstica pel·pel·licula “Appocalipto”, on en Gibson volta per la societat inca abans de la posada en escena dels espanyols.

La cançó va en aquesta linia, descriu com una cosa inesperada pot condicionar la nostra vida (o acabar amb ella). Per exemple, mentre escric aquestes ratlles estic tranquil i se que d’aquí a una estona m’aixecaré de l’escullera del port i aniré a dinar. En canvi, qualsevol cosa podria passar; el pescador que tinc a pocs metres podria clavar-me l’am al coll amb un maldestre cop de canya; o podria relliscar i acabar amb un cop fatal; o ser dels primers en acabar sota un tsunami (al Mediterrani?); o, no siguem tant negatius, també la fortuna podria aparèixer en forma de fòssil sota una pedra, amb un insecte a dins amb l’ADN de dinosaures que serien el punt de sortida del “Juràssic Park”" català. Mai no se sap, podria ser un “extra”… em falta perspectiva per poder-ho saber.

Finalment, no m’agradaria acabar el post sense criticar a tots aquells covards, que escudant-se en principis, ideals o absurdes banderes (siguin del color que siguin), són capaços d’incidir en el camí d’innocents (”els extres”) tot barrant els seus somnis, i els de tots aquells que els envolten. A la sisena cançó del mateix disc (Europa VII), es troba una altra frase molt assenyada: “la vida más pequeña, vale mil veces más que la más grande nación que se invente jamás”.

Aprofitant les portes obertes per les festes de la Mercè, he visitat el Museu d’història de Catalunya. Era una tasca que feia temps tenia al meu llistat de todo. Que m’ha semblat? Primer us explico una de freda i després una de calenta.

La freda; al principi m’he endut una decepció. Per molts plafons on en pitjar un botonet s’encenien llumetes dins de mapes, l’itinerari del museu seguia sent tot un seguit de cartells. La lectura d’aquests la trobo avorrida, per molt interessant que sigui el tema. Les vegades que més he gaudit en museus han estat aquelles on el recorregut l’amenitzava un guia, algú que t’explicava una història. Si del que es tracta és de llegir, sempre he preferit la novel·la històrica, amb personatges i drames ficticis, però envoltats de context històric moltes vegades molt ben documentat. Aquest aprenentatge és molt més amè que no pas els cartellets. Exemples fantàstics d’aquest tipus de literatura són “Els pilars de la terra” o “Un món sense fi” d’en Follet, o els més propers a la nostra història “La catedral del Mar” de Falcones de Sierra i “Et donaré de la terra” d’en Xufo Llorenç.

I ara la calenta. Tot i tenir un museu farcit de cartells, acompanyaven als visitants tot un seguit de maquetes i representacions de les diferents etapes. Des de la recreació d’una casa medieval fins a un teler de la revolució industrial, passant per un Seat 600, un quiosc dels 70 amb les portades de les publicacions de l’època o un mural amb els cartells electorals i reivindicatius de l’era democràtica.

I per acabar un recurs molt popular dels museus, un vídeo. Personalment crec que la gent sempre se’ls mira més per descansar una estona després del recorregut, que no pas per l’interès que els desperta. De totes maneres, no el puc valorar doncs el vigilant m’ha avisat que ja tancaven portes. Per una estona, el museu està bé, però no m’imagino passar la nit enmig d’una munió de segadors amb les falç esmolades, ni a l’habitació medieval; i al 600, no hi “cabo”.

pd: A mi això del “cabo” em sona malament, però he mirat la conjugació al grec i no estava el “quepo”.