Trescant pels carrers de Ciutat Vella sense rumb i amb l’únic objectiu d’escampar la boira m’he fixat amb una inscripció al terra:

“Una vegada va declarar-se la pesta al carrer d’en Bot i seguidament el van tapiar (…) però heus ací que un gos va saltar la pared i va fugir cap al carrer d’en Riu (…) Aleshores les autoritats van fer tapiar també el carrer; els veïns, (…), van acollir-se a Sant Roc, (…) i no va produir-se cap cas de malaltia i els veïns van complir la promesa i van obrir una capella façana d’una casa, on van venir.. molt solemnement el sant patró dels empestats”

Després he mirat cap a dalt i he vist la petita capella. Moltes vegades havia passat pel mateix carrer i mai no m’havia fixat ni en la inscripció ni en la capella, i és que de vegades potser anem ràpids al destí sense fixar-nos en el camí.

Per cert, he decidit endreçar una mica el blog i tractar alguns temes en forma de monografies, així doncs, sota la categoria “racons” aniré escrivint sobre indrets de la meva estimada ciutat que m’agraden, m’atrauen o simplement en sento curiositat. Arrel d’això també he creat un mapa on georeferenciar-ho, doncs no oblidem que som a l’era 2.0.

Les primeres parades de l’exterior del mercat comencen a baixar sorollosament les persianes. La plaça és un esclat de vida. Rius de gent vestides de colors d’estiu baixen cap al parc o pugen en direcció al metro. Fa un aire agradable que junt amb la freda cervesa combinen perfectament per passar una estona en una de les plenes terrasses de la plaça del Clot.

A la taula del costat dos argentins estan filosofant sobre agnosticisme i ateisme, a l’altra banda una avia està escridassant el seu bufó gosset per a que s’aparti de la porta del bar, on es resguarda a l’ombra. Es veuen (i es senten) nens orfes ja d’escola que escampen somriures i crits amunt i avall, avall i amunt. En aquest precís instant compto quatre bicicletes i tres cotxets arrossegats per mares que peten la xerrada.

Aturo uns instants l’escriptura per fer-me veure i poder demanar la segona canya, sort que la cambrera només veure’m endevina els meus pensaments i s’afanya en servir-me. Fa calor. És ja divendres i no queda gaire per sopar, però asseure’m a veure el fluït passar de la gent m’ajuda a no pensar en la feina feta o en la que encara no he pogut fer, m’ajuda a desconnectar una mica del frenètic ritme al que estem acostumats i observar una mica la bellesa d’un racó de la meva ciutat.

Segurament si rellegeixo aquestes línies em semblaran un mediocre relat costumista, però és el que em venia de gust escriure. La visió no podia ser perfecta, un eixelebrat acaba de creuar la plaça amb un ridícul i sorollós ciclomotor. Molta gent se’l mira amb cara de pomes agres però estic segur que ell no compren els seus rostres, més aviat treu pit de la seva jove inconsciència. Comprenen aquestes coses cada cop em sento més gran.

Ara s’observa el gran contrast entre les cantonades de la plaça, que comencen a enfosquir-se, i el brillant centre, on els darrers rajos de sol, aquells amb un color especial, s’escolen pel carrer de la Séquia Comtal cap al parc. Ara el sapastre argentí del costat li ha vessat accidentalment (suposo) tota la seva beguda sobre la seva companya; amb la cambrera que s’acosta amb un drap fan broma comentant que ara estarà més fresca; i és que quan s’acosta l’estiu tothom sembla més content. No crec que sigui només perquè s’apropen les vacances, crec que el clima hi té molta influència. Als mediterranis ens agrada la vida al carrer, passar l’estona a les terrasses xerrant amb els amics, portar màniga curta i no preocupar-se d’on penjar l’abric. Ens agrada allargar el dia per a poder fer més coses, inclús en aquesta època ens allunyem una mica més del típic escarxofament al sofà davant el televisor.

Mentre cercava amb la mirada una altra vegada la cambrera doncs el got tornava a ser buit una trucada al móbil em retorna a la realitat, he de tornar ràpid a casa doncs havia quedat per sopar, i és que en cinc minuts ha passat més de mitja hora.