L’article Above the Clouds: A Berkeley View of Cloud Computing és el resultat de sis mesos de feina de personal del Reliable Adaptative Distributed Systems Laboratori (RAD lab) de la Universitat de Berkeley. Els autors pretenen clarificar termes, proporcionar fórmules simples per a poder comparar entre el cloud computing i la computació tradicional, i identificar els seus obstacles i les oportunitats associades. Inicien el text formulant tot un seguit de preguntes que van contestant al llarg de l’article. La primera és vital, què és el cloud computing? Des que el concepte ha passat a la categoria de moda tothom hi té una definició, com ho demostra la resposta poc genèrica a la pregunta efectuada en un congrés a gent de la talla d’en Tim O-Reilly o alts càrregs de Google, Wordpress o Sun.
Les aplicacions que es distribueixen a Internet com un servei (software as a service, SaaS) i el maquinari i els programari de base dels centres de dades (a Cloud) són els dos pilars dels que es nodreix el concepte més general de cloud computing. Del segon d’aquests pilars, es pot distingir entre public o private cloud; en el primer cas el servei es factura segons el seu ús, en mode pay-as-you-go, concepte que també rep el nou d’utility computing. El private Cloud és d’ús intern d’una organització i no estaria inclòs dins el concepte general de cloud computing. Una equació resum d’aquest espès paràgraf seria: Cloud computing = SaaS + (Utility Computing = Public Cloud).
L’article descriu els tres diferents rols que es poden adoptar en aquest tipus de sistemes: els proveïdors del núvol (maquinari i programari de base), els usuaris d’aquest núvol que a la vegada són proveïdors de serveis (SaaS), i, finalment, els usuaris d’aquests serveis finals. Com els beneficis del SaaS semblen més evidents i existeix més bibliografia, l’article es centra en els avantatges del núvol, tant des de la vessant de proveïdor com de client. Els primers es beneficien de l’especialització, la reducció de costos d’operació, amortitzacions… en definitiva, de les economies d’escala. Els usuaris guanyen elasticitat en l’aprovisionament de recursos, és a dir, eficiència en no tenir recursos sobredimensionats que es paguen i no es fan servir, i eficàcia en poder respondre a pics o increments de càrrega que una instal·lació infradimensionada no podria fer front. Tres aspectes essencials són la transferència del risc de l’aprovisionament als proveïdors, el concepte de pagament per ús de recursos (pay-as-you-go) i el concepte d’especialització d’ambdós parts, un en els sistemes i l’infrastructura, i l’altre en els serveis a desenvolupar.
Qualsevol aplicació necessita un model de computació (cpu), un d’emmagatzematge i un de comunicació (xarxa), i tots aquests recursos en el núvol és necessari que es virtualitzin. Existeixen tres models d’utility computing basats en el nivell d’abstracció presentat al programador i el nivell de gestió dels recursos. A una banda de l’espectre està el model seguit per Amazon EC2, molt proper a la gestió directa de maquinari (virtual); a l’altra, el model de Google AppEngine, plataforma allunyada del maquinari i propera a la lògica del servei. I un entremig entre ambdós models és el seguit per Microsoft Azure. Pros i contres dels tres models i una taula detallant tecnologia concreta de les tres solucions mencionades es troben a l’article.
Una part important de l’article es dedica a repassar deu obstacles per a l’adopció del cloud computing, i les oportunitats que té associades cadascun d’ells. Per exemple, davant el repte que pugui fallar la disponibilitat del proveïdor del núvol existeix l’oportunitat d’usar més d’un proveïdor de manera que es pugui assegurar la continuïtat del servei.
A les conclusions de l’article es presenta com un fet que el cloud computing finalment ha emergit, en repassa els avantatges des dels punts de vista dels proveïdors i els usuaris, indica tot un seguit de recomanacions que haurien de complir el programari i maquinari del núvol, i acaba amb algunes preguntes que resten no contestades sobre el futur d’aquesta tecnologia.
Tot i ser optimistes, els autors es pregunten sobre com els canvis en la tecnologia i en els preus afectaran al núvol. Les unitats de computació cada cop són més barates, noves tecnologies d’emmagatzemament, de xarxa o de computació podrien revolucionar els preus de base establerts. També es pregunten si triomfaran més solucions apropades al maquinari com la d’Amazon o tot el contrari, properes a les aplicacions con el Google AppEngine. I com interaccionaran els diferents fabricants, col·laborant i creant estàndards comuns, o amb una guerra per veure qui s’emporta el tros de pastís més gran.
Resumint, l’article presenta l’estat actual del cloud computing i es pregunta com en serà el seu futur. I aquí és on els consultors de Gartner (experts en boles de vidre sobre tecnologia) en recullen el testimoni. En un article en Jon Brodkin prediu que el private cloud és el futur dels departaments de sistemes de les empreses, tot i que encara tardarem un temps en veure-ho. Aquest ús diuen que començarà només en les grans empreses, deixant a les petites fora d’aquest moviment. Una altra tendència que s’apunta per a les empreses “no tan grans” és un model híbrid, on convisquin una infraestructura pròpia moderada amb ús d’utility computing en pics de feina o casos puntuals.
Un aspecte interessant que ens ha cridat l’atenció és la coincidència entre les principals solucions que detalla l’article i que alguns dels seus desenvolupadors siguin membres fundadors o afiliats del RAD’s Lab. D’una banda, que diversos fabricants, en plena competència en alguns casos, financin un mateix laboratori pot indicar la rellevància d’aquest article en aquest tema; d’altra banda, ens quedàvem amb el dubte de l’existència d’altres solucions fora de l’espectre del RAD’s Lab. Una ràpida visita a la wikipèdia ens permet contrastar les diferents solucions. S’observen les solucions tant dels membres fundadors Google (Google Apps), Microsoft (Azure) i Sun MicroSystems (Sun Grid), com d’alguns dels membres afiliats com Amazon Web Services (EC2, S3) i Facebook. Totes aquestes solucions han estat tractades al llarg de l’article i cobreixen un ampli ventall de les solucions que descriu la wikipedia, fet que denota la rellevància de l’estudi. De totes maneres, existeix alguna no tractada (3tera, Mosso…) que implicaria una major profunditat per determinar-ne la seva importància.
Deixem pel final una aproximació personal al tema, i ho farem amb una valoració positiva del cloud computing. Es sustenta sobre un pilar bàsic de la ciència de la negociació, el win-win. Ambdós parts participants al núvol en treuen profit, els proveïdors es beneficien de les economies d’escala i l’especialització; els usuaris aconsegueixen flexibilitat, mitigar el risc i dedicar-se plenament a la seva activitat. Fins i tot, d’aquesta eficiència en l’ús dels recursos, sobretot en el tema energètic i de residus, s’en beneficia el planeta. Però, si tothom hi guanya, perquè ha tardat tant en emergir el núvol? Qui perd? Potser grans fabricants de la computació clàssica? Permeteu-nos il·lustrar aquesta idea fent un paral·lelisme amb la indústria de l’automòbil.
Coneixeu el car sharing? L’ús del cotxe no es sempre uniforme, com en el cas dels recursos computacionals, tot i poder tenir uns patrons regulars, es produeixen pics que poden estar programats (vacances al poble de la iaia) o imprevistos (escapadeta romàntica al Pirineu). Els que no usem el cotxe en el transport diari tradicionalment optem per un sobredimensionament dels recursos, és a dir, comprar un cotxe que s’omple de pols cinc dies a la setmana. La idea del car sharing és la mateixa que la del núvol, que els recursos s’usin de manera eficient i el mateix cotxe l’usi setmanalment algú que el necessiti i nosaltres en puguem disposar el cap de setmana, i que no necessitem comprar el recurs, que es pagui amb el mode pay-as-you-go descrit a l’article. Tornem a estar en el mateix punt que abans; l’empresa proveïdora de cotxes en surt beneficiada per l’economia d’escala i l’especialització, i nosaltres perquè segur que pagar el cotxe només per el ús que en fem és més econòmic, i també perquè podem escollir la capacitat del recurs en funció de les nostres necessitats (agafaríem un utilitari per anar a una casa rural i una furgoneta el dia que vulguem fer un trasllat). Fins i tot també s’en beneficia el planeta, doncs menys cotxes són menys residus, menys electricitat a les fàbriques… Perquè no tothom usa aquest tipus de servei? A priori sembla, com el cloud computing, molt positiu. Potser encara no hi ha prou empreses proveïdores? O serà que s’entra en conflicte amb grans multinacionals amb un negoci tradicional des de fa molts anys? Serà que per molt bona que sigui la idea, costa navegar contra una llarga tradició? Tindrà futur el car sharing? Sentint-ho molt, com ho estem en nòmina de Gartner, no ens atrevim a fer cap previsió a la darrera pregunta.
