En Fèlix ens va preguntar el primer dia de ruta si quan passéssim a la vora de Bouaflé, ens faria res que paréssim una estona per la casa de la seva família. Nosaltres li vam respondre que encantats, però no ens pensàvem, aleshores, que allò seria el que recordem com a millor moment del nostre viatge per terres ivorianes.
Sortíem de Yamoussoukro i havíem de fer nit a Daloa, entremig, en Fèlix ens portava a dinar a casa de la seva família, a Bouaflé. En arribar, ràpidament es va acostar la seva germana i d’altres a donar-nos la benvinguda. Ens van oferir alguna cosa mentre enllestien el dinar i vam fer un volt per la casa. Era humil però amb molt d’encant. Tenia diverses dependències on vivien les diferents branques de la família, i zones comuns per cuinar, d’esbarjo o de treball. El marit de la seva germana (o un altre germà seu, no em va quedar clar) era fuster i tenia allà les màquines. Semblaven més rudimentàries que les del pare de la Laura, que també és del ram. Els vam comentar que envejàvem el seu espai, nosaltres només tenim un petit pis de 50 m2 i d’aquí molt poc ja serem tres persones.
Ràpidament vam començar a jugar amb els nens de la família. Hi havia un parell que s’ho passaven bomba amb un palet i un parell de fulls que en córrer donaven voltes emulant hèlix d’avions. Però a la que vam fer la primera foto es van acostar cap a nosaltres, ells i uns altres 3 nens que corrien per allà, un dels quals era especialment simpàtic. Els encantava que els féssim fotos i quan els vam posar el flash els nens entraven en estat de xoc. Vam estar molta estona foto amunt foto avall, rient i parlant; sembla mentida, però és molt fàcil comunicar-te amb els nens, encara que cap dels dos parlem el mateix idioma.
Però en Fèlix va tocar la campana, el dinar ja estava preparat i ens va arrancar dels braços dels nens. Els àpats normalment consistien en un plat únic i un acompanyament, però allà van muntar un autèntic festí de degustació. A taula eren la majoria dels plats que vam arribar a menjar en tot el viatge. Alloco en abundància, tot un peix que havíem comprat pel camí, pollastre, carn de nosequè, salses, attieke, arrós, etc. Excepte la carn, que estava una mica dura (Daniel, no li tradueixis això a la germana del Fèlix!!), la resta estava deliciós. En Fèlix no parava de passar-nos plats i comentar que els africans mengen molt, però nosaltres no donàvem a l’abast. Vam aconseguir, amb gran esforç, provar una mica de tots els plats; això si, aquella nit no vam sopar. Tot regat amb un vi (de la Rioja!) que en Fèlix no em va deixar pagar quan el va comprar a la botiga. Allà, al contrari d’aquí, l’amfitrió és qui es fa càrrec de tot, i s’ho prenen molt en serio. Només vam aconseguir comprar, d’estranquis, uns paquetets de galetes pels infants de la família.
Mentre enllestíem el dinar notàvem moviment pels voltants; la noticia que hi havia dos blancs a casa d’en Fèlix es va començar a escampar pel barri i, poc a poc, s’anaven concentrant més i més nens. En Daniel va estar genial i va engrescar la canalla a cantar alguna de les cançons populars que sabien de l’escola. L’ambient anava millorant i poc a poc es va convertir en tota una festa. Ens vam asseure a un costat i ràpidament vam ser envoltats per tots els nens. Molts d’ells ens tocaven la pell i els cabells encuriosits. Vam jugar, vam participar amb ells en cançons que eren de les que es canten de colònies o a un cau. Fins i tot la germana del Fèlix ens va fer una benedicció després que tots plegats cantessin algunes cançons cristianes (allà són molt religiosos). Vam cantar l’himne de Costa d’Ivori, però també el del Barça (que ens va semblar que allà seria més popular que els Segadors). I després que un parell de nenes fessin una demostració de ball popular i un nen petit fes uns passos com de Michael Jackson, ens va tocar a nosaltres exhibir algun ball popular. Vam organitzar amb tots els crios una espectacular sardana. Podríem explicar-vos que som sardanistes experts i tal però, li havíem deixat la càmera de fotos petita a un nen i ens anava gravant al llarg de la tarda. I va gravar la “pseudo” sardana. No la mireu amb ulls crítics ni puristes, almenys vam fer una rotllana agafats de les mans.
Tot i que la tarda s’ens va fer molt curta, vam estar molta estona i teníem encara molts quilòmetres per arribar a Daloa. La partida també va ser molt especial. Vam donar moltes mans, i ens vam acomiadar de tothom. Imagineu-vos que sortiu en cotxe i corren al darrere més de trenta crios cridant “adeu!, adeu!” per tot el barri. Va ser molt emocionant, al final vam amagar-nos dins el cotxe per por a que cap nen no es fiques entre les rodes del cotxe, doncs corrien contents i embogits.
Si heu vist els vídeos d’aquest post, suposo que no costa d’entendre que a casa de la família del Fèlix, vam passar el millor moment de tot el viatge. Gràcies Daniel, per iniciar la festa, i gràcies Fèlix, per compartir la teva casa amb nosaltres.
A continuació us deixem algunes fotos:
El nen amb la samarreta de Batman ha nascut per fer cinema…
Fixeu-vos amb la sofistifació de la joguina…
En el primer vídeo es veu com ataco amb el flash d’aprop els pobres crios, aquí veieu el resultat…
A Abidjan li fa falta una ma de pintura. Des de la distancia crec que moltes vegades no som conscients de com es d’important un “Barcelona posa’t guapa” o una disposar d’una ben organitzada brigada de neteja. Aquestes coses son responsabilitat del govern municipal, i es veu que el d’Abidjan no es mou d’ençà de la guerra. Estem veient el que en el seu dia era una gran metròpoli, el Paris d’Àfrica, però bruta, desgastada, apagada.
Les germanes Teresita i Bernada, de les salesianes d’Abidjan, ens comentaven que havien viscut l’esplendor de la ciutat, quan van arribar al país ara farà tretze anys. Han vist la trista transformació per culpa de la guerra. Comenten que aquest desgast que acusa la ciutat també afecta la població, cansada, sense ganes d’emprendre, sense il·lusió. I no són gaire optimistes respecte la possible celebració de les eleccions; si guanyen uns, els altres no estaran d’acord, i al reves, i tampoc agradaria un altre endarreriment.
Tornant a la foscor d’Abidjan, als carrers s’amunteguen muntanyes d’escombraries, les voreres, si n’hi han, no son uniformes i estan plenes d’obstacles. L’asfalt no es renova des de la guerra i esta ple d’esborrancs; les línies pintades de separació dels carrils nomes s’intueixen. I els cotxes que hi circulen mereixen un post a banda (aquí segur que no existeix l’lTV).
Si es busquen fotografies al Google el resultat es bastant diferent que a peu de carrer. De totes maneres, els alts edificis, símbol de la metròpoli que un dia va ser, d’una banda, ens recorden els efectes devastadors d’una postguerra; però també, del que pot tornar a ser algun dia, esperem, que no molt llunyà.
El bissap és una beguda molt refrescant de color vermell vinós que es fa amb la flor vermella d’hibisco. Per a que us feu una idea, té el mateix aspecte que el vi negre i el seu gust és una combinació de dolç i àcid.
Els hibiscos són unes plantes típiques d’ambients càlids, i una de les seves espècies és l’hibiscus sabdariffa, o bissap en el francès de Senegal. La planta de bissap és originària de l’Àfrica tropical, des d’Egipte i Sudan fins a Senegal, i degut a les seves propietats medicinals també es cultiva a Mèxic, Amèrica central i del sud i en el sud-est asiàtic, inclòs el sud de la Xina.
És una planta que pot arribar a tenir de 3 a 5 metres d’alçada i a la seva tija s’alternen unes fulles d’uns 15 cm de longitud i unes flors de color vermell de 8 a 10 cm de diàmetre. Però el més destacable de la planta és el seu calze de color vermell intens, àcid i perfumat, que és el que servirà per fer el bissap. Quan cauen els pètals, el calze madura i es fa més gran tornant-se d’un vermell vinós. És llavors quan es recull el calze i es deixa assecar per al seu ús com a infusió.
Com es prepara?
Ingredients per fer 2 litres:
5 punys de flors de bissap
el suc d’una pinya o d’una taronja, segons gust
entre 150 gr. i 500 gr. de sucre, segons gust
Bullir les flors de bissap durant 40-45 minuts en 1,5 litres d’aigua, veureu que l’aigua va agafant una tonalitat vermella i es va tornant més espessa. Escórrer les flors i afegir-hi 1 litre d’aigua aproximadament, ja que durant l’ebullició s’haurà perdut més o menys mig litre d’aigua. Afegir-hi també el suc de pinya o de taronja i el sucre, i remeneu. Es pot afegir també menta o extracte de vainilla. Deixar que s’acabi de refredar i posar-ho a la nevera. Servir-ho ben fred.
Consell: Si no afegiu suc de pinya o taronja natural sinó que afegiu una mica de suc d’un tetrabrik, llavors no cal afegir-hi tant de sucre, ja que el suc de tetrabrik ja en porta una quantitat important.
La primera vegada que el vam provar a Costa d’Ivori va ser a Bouaflé, a casa de la família del Fèlix (el nostre polifacètic conductor). Desprès del millor àpat que vam fer al país ens van oferir aquesta beguda, servida en unes bossetes de plàstic que utilitzen allà enlloc d’ampolles. Se li feia un petit forat amb la boca a una de les cantonades i es bevia directament el bissap. Boníssim!
La segona vegada el vam beure a Grand Bereby, a l’hotel en el que vam estar dos dies. El Sam (el noi que portava l’hotel) ens el va servir a l’hora d’esmorzar, junt amb el cafè amb llet i el pa amb mantega, però aquesta vegada al tractar-se d’un hotel (on érem els únics clients) ens el va servir en got. També boníssim!
Tant ens estava agradant que el dia que vam estar a Sassandra vam comprar flor de bissap al mercat, per tal de portar-la cap a Barcelona i fer-ne nosaltres a casa. Allà prenien la mesura en una llauna de salsa de tomàquet concentrat i nosaltres en vam comprar 3 llaunes plenes (1500 FCFA, poc més de 2 €).
La tercera i última vegada que el vam prendre a Costa d’Ivori va ser a l’hotel de Grand Bassam. Aquesta vegada però, no ens va agradar tant, tenia un gust molt més fort i tampoc el tenien fred. Vaig posar-li una mica de suc de taronja però continuava bastant fort.
Als pocs dies d’arribar a casa, seguint la recepta que ens va donar el Daniel (el nostre fantàstic guia) vam fer-lo. I ara tenim tota una ampolla de 1,5 L plena d’un bissap boníssim a la nevera! En voleu?
Hola de nou, fa dies que no deiem res pq vam decidir fer un petit kit-kat a Grand Bassam. Allà, a banda de visitar un mercat i provar tots els maquis (restaurants locals) del poble, vam fer sessions de solet i platjeta en plan relax. El lloc s’assemblava a Sassandra i Grand Bereby, pero amb menys encant. La diferencia basica era que aqui vam arribar a comptar uns 10 blancs ens els quatre dies que vam ser, la majoria homes de negocis, pero tambe algun turista, i tambe locals de cap de setmana, doncs esta molt aprop de la capital economica. I estavem molt malacostumats, pensavem que seriem els unics turistes i sembla que al final no hem estat tant privilegiats.
Despres del break ahir ja vam tornar a Abidjan, a l’hotel on voliem anar no hi quedava lloc, i la Laura no volia tornar al mateix hotel de l’altra vegada doncs no volia trobar-se amb la perruquera que li havia fet les trenetes i explicar-li que havia decidit treure-se-les. Pero com sempre, cap problema, un securitas de per alla que sabia angles ens va acompanyar a un parell d’hotels de la zona. Despres que li vam explicar que pell blanca no era sinonim de ser ric, i ja no ens queda ni per pipes ens va acompanyar a un tercer hotel molt barat i que esta molt be, millor que el primer. Aqui, la gent es aixi, molt amable, t’acompanyen als llocs, t’indiquen, etc… ara fa poc, hem preguntat per un ciber i ens han acompanyat dos carrers fins la porta. I no malpenseu, ni ho fan per una possible propina, ni ens estaran esperant al sortir per atracar-nos ni res d’aixo. Aqui la gent es amable, i es preocupen, d’una manera molt diferent que els europeus.
Aquest mati hem tornat a passar per les salecianes i hem dinat amb elles, per la tarda em voltat pel barri de plateau i visitat la mes famosa llibreria (librerie la france), que es com un abacus nostre. Ara tornarem cap al barri “piju” on tenim l’hotel, a Cocody 2-Plateux, barri molt diferent del pobre Koumassi pel que hem voltat aquest mati. El parell de dies que ens queden els aprofitarem per treure mes suc d’Abidjan.
Tenim la sensacio que fa molt de temps que estem aqui, ens hi trobem molt be i costara molt tornar. Aqui les coses son diferents, i el ritme tambe; com deia en Daniel, els europeus tenim els rellotges, el africants, el temps.
El pais ens ha encantat, pero sobretot la gent amb qui ens anavem creuant. Esperem que molt d’aquest caracter quedi impregnat als gens del nostre fill/a; la vessant catalana ja li posarem nosaltres, pero, ara que el coneixem una mica millor, estarem molt orgullosos del seu origen africà.
Abans de res, comentar-vos que tant bon punt tornem a casa us explicarem al blog el que estem vivent aquests dies, anem prenent notes. Realment tenim molt per explicar i preferim viure més coses i no passar gaire temps ara en l’infern de les connexions lentes. Esperar cinc minuts de rellotge a que sobri la pagina del gmail es realment una sensaciùo molt dura…
De San Pedro vam arribar a Sassandra, on vam passar dos dies. L’hotelet estava en un braç de terra allargat entre el mar a un costat, i una gran laguna a l’altre. Paradisiac. Em visitat pobles de pescadors, un gran mercat, etc. D’alla vam partir a Grand Lahou, on hem pogut veure chimpances molt a la vora, inclus els hem donat un platan a la ma. Avui hem fet paradeta internet a Dabou i ens dirigim a Grand Bassan, un poble a tocar costa molt a la vora d’Abidjan, tancant aixi el cercle pel sud del pais.
Avui es el darrer dia amb en Daniel i en Felix, ens hem avingut molt i seguirem en contacte a partir d’ara. Encara no tenim clar que farem els dies que ens queden, potser seguim una mica mes a l’est per la costa, o ens concentrem en la capital… dema ja veure’m.
A l’oest i ja de baixada cap al mar vam fer un treking per anar a veure una petita cascada enmig de la jungla, impressionant. Abans vam provocar el caos a un mercadillo, tothom va deixar les parades per acostar-se als dos pàlids que passaven per allà. Tambe hem visitat plantacions de cacao i cafe i hem begut vi de palma. Per cert, com es possible que a un dels grans paissos productors de cafe no haguem pogut pendre’n un en condicions?
En arribar a la costa va ser com veure el paradis, platges buides i llargues amb palmeres cocoteres. Pels que heu vist Lost… igual!! Tambe hem visitat pobles de pescadors i dues desenvocadures de riu molt espectaculars; tambe em begut i menjat cocos a peu de platja recent tallats amb el matxet. Ens ha costat marxar…
Ara som a San Pedro, la segona ciutat portuaria del pais; i aquesta nit arribem a Sassandra, on estarem un parell de dies.
Ahir de cami a Daloa vam parar a dinar a casa de la familia del Felix. Després del millor àpat q hem fet fins el moment, vam poder passar una agradable estona amb la seva familia, i qui poc a poc s’anaven sumant tots els crios del barri. En Daniel els va anar enjugassant fins que es va convertir en una autentica festa. Amb la Laura estem d’acord que ha estat la millor part de la nostra estada, i que segurament no es podra superar. Posem una foto a mode d’exemple, mes endavant podrem posar inclus videos, doncs li vam deixar la camera a un nen i ens anava seguint; i li han quedat molt bé.
Bé, ha estat imposible pujar la foto. Us enrecordeu quqn nqvegqveu amb modem connectat al telefon? de quqn feies click i esperaves una mica la resposta? doncs aqui internet es semblant. El PC del ciber on ara estem es mes vell que els dos ultims que vaig dur al punt verd…
Fa dos dies que hem començat una ruta per recorrer el sud. Anem amb un Mercedes de finals dels 80 pero que va molt be. Ens acompanyen dos ivorians, en Daniel, que parla castella i una mica de catala i ens fa de guia, i en Felix, amb el que parlem en angles i condueix per unes carreteres una mica accidentades, a mes, tb es un excel.lent fotograf. Estem molt ben acompanyats.
Tenim una ruta planificada de 10 dies, pero anem improvitzant molt sobre la marxa, doncs el pais no esta preparat per guiris; de fet, encara no n’hem vist cap altre. Abans d’ahir vam anar cap a l’est, a Abengourou, a nomes 3 quilometres de Ganha. Ahir vam arribar a Yamoussoukro, una capital a mig fer, i ara marxem cap a Daloa. Ja us ho explicarem tot amb temps.
Tot es fantastic i encara q la gent ens mira, tenim sensacio de tranquilitat. Estem menjant molt i molt bo, la operacio bikini haura d’esperar a l’agost.
Seguirem informant
Ricard i Laura
pd: aixo esta ple de posters, banderetes i samarretes del Barça
pd: la laura ja s’ha tret les trenetes, deia q picaven
Portem tres dies a Abidjan, ens seiem a una terrassa en una transitada cantonada del barri de deux-plateaux. Seiem tots dos de cara al carrer i… observem. Són les cinc de la tarda. Cotxes i cotxes en una especie de caos ordenat. Les joves es vesteixen a la occidental, les més grans, amb llargues faldilles i mocadors al cabell a joc de colors llampants. Molta gent. Quasi tots, negres. Algun àrab, com l’amo de l’establiment on estem prenent uns gelats. Passa una dona amb un cotxet de nen, és estrany doncs aquí els duen carregats a l’esquena. Taxis. Més taxis. Un autobús ple a rebentar. La gent es crida els uns als altres quan són lluny amb un soroll de llavis semblant a com si fessis un petó sorollós. Dos policies patrullant, no, quatre.
Entra al local un altre blanc, sembla una dona francesa acompanyada d’una parella de color (de color? eufemisme de negre); s’asseuen a la taula del darrere. Una furgoneta que reparteix ous aparca al davant i ens barra una mica de vista. Passa una dona amb un gran farcell al cap desafiant les lleis de la gravetat; la segueixen més dones agosarades. Els clàxons no paren, tothom els fa servir per tot: avançar, parar, per a que s’aparti la gent, per vici… Passa una àvia, no en veiem gaires. Més dones amb crios enfarcellats a l’esquena. Paraigües plegats a les mans. Uns nens que es persegueixen juganers. Clàxons. Dues dones carreguen un gran ventilador. La cambrera ens mira de reüll, a veure si li consumim una mica més.
Molts homes duen camises d’estampats molt llampants; en vull una. Un taxi s’atura a la cantonada i deixa una passatgera; és dels grocs, dels que es comparteixen i van pel barri. Que boniques són les dones africanes, els homes tampoc no estan malament; el nostre fill/a serà guapíssim/a!
Un altre home amb vestit i corbata i parlant pel mòbil, n’hi han molts. L’anar i venir de gent no para; els clàxons, tampoc. Passa un camió amb molts homes al darrere i alguns gossos; són els primers animals domèstics que veiem, a banda, és clar, de les gallines, que estan per tot arreu. El vigilant del local canvia de postura, s’asseu a un altre racó. Tots els locals tenen el seu “securitas” particular, restaurants, hotels, farmàcies, perruqueries… Passa un tot terreny blanc amb les sigles de les Nacions Unides a la porta; n’hi han molts.
Passa un home amb un carretó de cafès. Un grup de cinc dones travessa la carretera, una d’elles, musulmana. El seu mocador del cap no és de colors vius i estridents com el de les altres quatre. La furgoneta dels ous marxa i tornem a tenir la vista completa. Ha tardat força estona, aquí tots s’ho prenen tot amb molta calma. Una altra jove penjada del mòbil. Pantalons llargs i curts, mànigues llargues i també curtes; una barreja interessant de vestir. La cambrera d’abans ara frega el terra just al nostre costat; no ho aconseguirà, no buidarem encara la taula.
Gira un gros camió, a ell no el fa falta el clàxon doncs la resta de vehicles s’aparta. Aquí el més gran té la preferència. Un home pedala amb una bicicleta rovellada. La francesa ja marxa del local amb la seva parella. Passa un grup de joves, semblen estudiants per les motxilles, tot i que ara no és època de classes. Una moto fa drecera pel mig de la vorera per girar el carrer. Colors i més colors creuen amunt i avall, qui diu que aquest és el continent negre?
Pregunto pel bany, per molt que m’hi esforço en pronunciar de manera diferent el “le toilette, s’il vous plaît?” no m’entenen. Com a molt em dirigeixen cap a un rentamans. Quan em canso faig el gest de pixar, tots esclaten a riure i després m’indiquen el camí. Quan, en tornar, li explico a la Laura, no ho troba tant divertit. Tornem a mirar a fora. D’un taxi groc baixa una dona vestida de festa, amb tacons, vestit vermell.. on anirà?
Passa un jove amb un teclat sota el braç. Una dona porta al cap una galleda plena d’espardenyes. Passen uns quants joves amb gorres de beisbol al cap i pantalons amples, semblen rapers de Nova York. Engeguen el motor d’un vell Mercedes i fa un soroll molt estrany; de ben segur que no passaria la nostra ITV. Ara s’ha posat un policia a dirigir el trànsit al bell mig de la cruïlla; el caos organitzat de vehicles continua exactament igual. Només que ara, als clàxons s’hi suma el xiulet del policia. Serà això el so d’Àfrica?
Passa una dona amb tota una “boulangerie” al cap. Aquest matí hem tastat un parell de brioixos d’una altra i estaven boníssims. Amb la dona no ens enteníem amb el preu, doncs no parlava francès (bé, ni nosaltres) i, finalment, li hem donat un bitllet petit (de menys de 1,5€), però no parava de buscar canvi en la gent que es creuava. Després li hem ensenyat les monedes que teníem a la butxaca (dues monedes de 100 FCFA, uns 15 cèntims d’euro cadascuna) i n’ha agafat només una! Tothom que ens creuem és molt amable i ens semblen molt honrats; ens preguntaven que hauria fet un cambrer de les rambles o d’un xiriguito de la Barceloneta…
El cel s’ha enfosquit, passen uns minuts de les 6 i decidim anar replegant-nos cap a l’hotel. Entrem a la cruïlla, envoltats de colors, de gent, de moviment, de molt de soroll… ens trobem bé, sembla que poc a poc ens anem impregnant del país. La nostra curiositat, això sí, encara no està satisfeta. Volem seguir observant…
Ja portem tres dies a Abidjan i de moment tot va perfectament. En aquest post es imposible resumir-ho tot, doncs son moltes coses les que estem experimentant; a més, el teclat francés és molt estrany i costa d’escriure. Si de cas, fem cinc cèntims ara i ja anire passant els apunts de la llibreteta i la pda a mesura que poguem.
Vam tenir la sort de coincidir a l’avio amb el nostre representant del proces d’adopcio; que tornava al seu pais despres de passar uns dies a Barcelona; gracies a ell vam descobrir q les 7 hores de Casablanca les podiem fer de franc en un hotel de la companyia. Cap problema en arribar, una furgoneta de l’hotel ens va portar. En aixecar-nos, vam anar a la oficina de turisme, que no estava lluny pero ens va costar una mica de trobar. Tots al carrer ens miraven; pero ningu no ens atossigava com a la India.
En arribar a la oficina de turisme els vam sorprendre; les quatre persones q hi havia no sabien que fer. Ens pensem que no hi ha gaires turistes. Finalment; van ser molt amables, ens van recomanar un hotel i ens van dir que si passavem al dia seguent ens donarien mes informacio i trobarien algu que pogues oferir-se de guia. Despres vam anar cap al nou hotel i, un cop instal.lats vam sortir a dinar, tot molt bo. I per acabar el dia, la Laura es va fer unes trenetes a una perruqueria a prop de l’hotel; 5 hores i 3 perruqueres!!! Ella diu que fa molt mal, pero li senten molt bé.
El segon dia vam agafar un taxi i vam tornar a l’agencia de turisme. Vam parlar amb dos o tres q ens oferien rutes per fer i vam quedar q ens enviaven info per mail. Despres vam anar a veure unes salecianes que una companya de feina de la Laura havia conegut fent de cooperant; el barri encara era mes pobre dels q haviem vist. Vam estar força estona xerrant amb elles i pq ara estaven de vacances, sino haguessim pogut cooperar amb elles. Des de l’hotel vam negociar els pressupostos q teniem gracies a la wifi i la pda q encara no he perdut.
I avui, hem anat a saludar y veure la oficina del nostre representqnt en el tema de l’adopcio. Com tot, ens ha costat de trobar; i gracies a l’amabilitat de tots amb els que ens estem creuant de moment ho hem fet. Les oficines estaven be, plenes de quqdres d’ell amb personalitats, i escuts del Barça; Despres hem tancat un tracte per fer una ruta per diferents parts del sud de 10 dies. Anirem amb un guia que parla perfectament el castella i una mica de catala! Ha estat a Barcelona i aquest agost hi tornara acompanyant 20 nens ivoriants de vacances per iniciativa de l’Ajuntament de Santa Coloma; que petit que es el mon.
Ja anirem explicant sensacions, descripcions, etc a mesura que puguem. Estem be i disfrutant.
Fins aviat,
Ricard i Laura
pd: per aqui el Michael Jackson sona inclus a la sopa…
pd: que tothom et miri pq no ens creuat encara amb cap altre turista perfecte, pero el q es estrany es q si et creues amb algun dels pocs blancs q veiem, son els q ens fan les majors repasades…
pd: es el primer lloc on es pensen q som anglessos, pocs catalans hauran passat per aqui
pd: el no parlar frances no es cap problema per moure’ns per aqui, pero es una pena doncs la gent es molt amable i segur q en podriem treure molt mes profit podent conversar mes, ja tenim la miniguia de frances feta pols
