De fet, ja fa tres mesos que sóc pare, però fins avui no hem pogut anar a recollir el nostre fill a Costa d’Ivori, país d’origen del nostre petit Jacob. Com escriure m’agrada, i la paternitat pot ser un bon tema per omplir pàgines, he pensat de fer-ne un bloc dedicat. Així, he creat el “Family log”, un blog amb la paternitat com epicentre. Serà veritat que et canvia la vida? Serà veritat allò que diuen els pares que tot i que el balanç és positiu, de vegades et treuen de polleguera? Seguiré sent en Ricard, o el pare del Jacob? No us espereu trobar un blog ensucrat amb fotos del crio, respectaré la seva privacitat i només escriuré des del punt de vista d’un pare novell.

Ens hem canviat la rentadora! Ja se que sembla que no tingui importància, però és el primer dels electrodomèstics que hem de canviar des que vivim al Clot, ara ja farà set anys. Sort que almenys ha mort la rentadora i no la nevera, que a banda del preu, no se com ens les tornarem a inventar per tornar-ne a pujar una altra per l’estreta escala. També esperem que es tracti d’un cas aïllat i no estem davant d’una pandèmia que afecti també el microones, el renta-vaixelles o el televisor. Personalment, no em fa la mateixa il·lusió que un portàtil, algun accessori de fotografia o qualsevol gadget tecnològic; però almenys té uns quants botons i la dona de la tenda ens ha dit que és “programable”! Quasi m’emociono, però quan anava ja a preguntar en quin llenguatge la dependenta ha afegit que la podies deixar preparada i “programar” que comenci al cap de com a màxim 12 hores.

Bé, el que en realitat volia comentar és que ens hem beneficiat d’una ajuda de l’Estat, l’anomenat pla renove d’electrodomèstics. Si els dones el teu vell aparell i et compres un de nou energèticament eficient (classe A) et donen un ajut d’entre 50 i 150€. En el nostre cas, ens ingressaran al compte (espero) 83€, que és quasi un terç de l’import de la compra. El que no m’explico és com no havia sentit a parlar d’aquestes ajudes, i, en canvi, el renove dels cotxes ha sortit fins i tot a la sopa. Que potser els fabricants de cotxes són molt més importants o mediatics que Whirpool o Balay? Sigui com sigui, es tracta d’una ajuda bona en un temps on es necessita incentivar el consum per sortir de la crisi, i obtenir descomptes en aquest tipus de productes pot venir bé a moltes famílies de classe mitjana. Com qualsevol ajut, estaria bé que també fos només per a unes determinades rendes, doncs els que tenen molts diners segurament no els faria falta; però també seria més difícil d’implementar.

Si necessiteu renovar algun electrodomèstic afanyeu-vos, a la tenda ens han dit que estarà mentre hi hagin fons…

Divendres tarda, setmana llarga, moltes hores laborals, poques hores pròpies, cap espès. Portal de l’Àngel, temps de calma, de no fer res, escoltar música al trencall cap a la catedral, molta gent amunt i avall, carreró, entro de dia al Caj Chai, taula del fons, ambient tranquil, musiqueta, chai amb Baileys, uhmmmm, llegeixo, passo una pàgina, i una altra… el got és buit. Surto de nit, carreró, un altre grup toca al mateix lloc d’abans, on havia deixat la moto?, es fa tard i he quedat per sopar, em poso el casc i cap a casa, relaxat, com nou. Dues o tres hores només meves, em penso que d’aquí a no gaire cada cop això serà més difícil…

Què és una flashmob? Són accions on un grup de persones (a poder ser nombrós) es reuneixen de sobte en un lloc públic, realitza alguna cosa inusual i després es dispersa ràpidament. Un exemple és el col·lectiu novaiorquès Improve Everywhere, amb accions espectaculars com la congelació a l’estació Grand Central de NY, el dia sense pantalons o els miralls humans al metro.

A Barcelona aquest dissabte és va produir la bola, una flashmob organitzada per els d’Improv Everywhere i els locals en medio, dins del marc de The Influencers. En aquest cicle (al CCCB) s’hi exploraven ‘armes no convencionals de comunicació’ i s’hi exposaven ‘històries de tergiversació, manipulació i transformació d’elements vius de les cultures contemporànies’.

Personalment, després de veure els espectaculars vídeos dels novaiorquesos m’esperava molt més. L’espectacle la bola consistia en que desenes de persones s’agrupaven en forma de bola totes juntes i anaven baixant enganxadets pel Portal de l’Àngel. Des del vídeo de la gent d’El Periorico, gravat des d’un balcó, encara es salva una mica la cosa, però a peu de carrer, la bola era més un cilindre i hi havien més curiosos amb càmeres que participants.

Però, el que molts ens preguntem és… perquè? En realitat, he googlejat una mica sobre el tema i encara no m’en faig una idea clara. Sembla que es van originar com espectacles sense sentit, simplement per diversió, d’altres li troben un punt reivindicatiu, una manera original de protesta. De fet, el de Barcelona podria anar contra la societat de consum (així ho creuen els d’El Periodico, tot i que els organitzadors no s’hagin posicionat). Uns altres veuen les accions com a experiments de comunicació col·lectiva avançada (el famós SMS de “passa-ho” socialista de les darreres eleccions, la potència de les eines socials d’Internet com el Facebook o el Twitter…)

De fet, en l’acció de Barcelona, la “excessiva” comunicació, que ha despertat l’interès de molts mitjans de comunicació ha jugat precisament en contra, doncs “la bola” ha concentrat a premsa i molts curiosos (com jo) armats amb tot tipus de càmeres i videocàmeres, minvant l’efecte sorpresa d’aquest tipus d’esdeveniments.

Resumint, tot i el fracàs de la bola, m’ha agradat aprendre un nou concepte; especialment el seu possible ús dins la vessant reivindicativa, sempre alimentat per el nou boca-orella de la web 2.0.

Varem anar al Festival de Cinema de Sitges atrets pel Zombie Walk, un aplec de fanàtics del cinema fantàstic que, per un dia, podien passejar pels carrers de la vila emulant els morts vivents. A l’edifici Miramar vam veure com uns quants es deixaven maquillar pels professionals del festival; tot seguit, a l’entrada vam poder copsar l’ambient de l’espectacle. Desenes de persones perfectament disfressades anaven posant davant la multitud de càmeres i el parell de televisions que s’hi aplegaven. A banda dels freaks també molts aprofitaven per lluïr propaganda de negocis o pel·lícules del gènere. Us podreu fer una idea amb un recull de cent fotografies que he penjat al FlickR, en algunes, uns amics de Fogueres que van venir ambientats per l’ocasió.

Un tal George A. Romero (segurament, gurú del gènere), va encapçalar la processó de zombies des de Miramar fins al passeig marítim. A l’arribada de l’església els vam atrapar i vam comprovar que eren moltes les persones que van participar en la particular desfilada. A punt vaig estar de no poder escriure aquest post; primer se’m va llençar a sobre un vestit de militar, al principi no sabia distingir si era un zombie o un legionari begut. Quan vaig sobreviure a aquest primer assalt un altre zombie amb la camisa vermella de sang i una destral em va atacar justificant-se que la provocació eren els flashos de la meva càmera, sort vaig tenir que pel costal va passar una zombie amb els cabells liles que li van cridar més l’atenció al de la destral que la meva càmera…

Un moment memorable va ser quan un parell de zombies es van desviar cap a les portes de l’església i van començar a donar-li cops amb les mans per mirar d’entrar. Poc després, els que els seguien els van imitar; i en uns minuts eren més de trenta persones les que s’amuntegaven damunt la porta. Més 30 persones més que els gravàvem i fèiem fotos… Al final t’acostumes a veure zombies a tord i dret dels carrers però, segueix sent sorprenent sopar amb alguns d’ells a un restaurant.

Per cert, ja que estàvem allà, vam voler veure alguna de les pel·lícules del festival. Per aquella nit només quedaven entrades per una japonesa o una alemanya, no en sabíem res de cap de les dues. Durant el sopar vam llegir que “Otto” (la japonesa), es tractava d’un film “homo-punk”que era un mix de zombies, comèdia romàntica, porno, política, terror i animació. Aleshores vam respirar alleujats d’haver escollit la pel·lícula alemanya, almenys fins… que vam llegir l’argument.

“My dream or loneliness never walks alone” tracta d’un home que troba una dona a la recerca d’indicis sobre el sentit de la vida. El programa la definia com existencialista, excèntrica i experimental. Els dos darrers adjectius són els que ens van posar la por al cos i, en efecte, al final va resultar ser una espantosa elecció. De fet, el director, en Wolfgang Seidenberg, ja ens ho va dir abans que comences la pel·lícula; va dir que era un film complicat, que prometia tornar a Sitges amb una creació més senzilla.

Abans de res, vam tenir que escollir quin dels subtítols fèiem cas, doncs els anglesos sortien un segons abans que els catalans i castellans; després era qüestió d’anar canviant de postura a la butaca, doncs el tempo del film era molt lent. Els primers a fugir del cinema es van esperar uns deu minuts, a partir de la mitja hora la gent ja s’aixeca sense vergonya. Quina cara faria el director en tombar-se al final? Quasi no vaig poder ni comprovar-ho, doncs la Laura em va descobrir fent una petita becaina i la va usar d’excusa per marxar (ella ho intentava des del minut cinc). Com no volia perdrem la cara del director varem arribar al pacte que marxaríem si em tornava a enxampar amb els ulls tancats; fet que al final va resultar una tortura, doncs estar atent a la hora de pel·lícula que faltava va ser tota una proesa.

El fil argumental el portava un home que deixa enrere la seva dona, la seva amant i el seu millor amic per a qüestionar-se el sentit de la vida; en el seu viatge es troba a una dona fanàtica per baixar a les clavegueres i que encara està més boja que ell. Com el film té pocs actors, el propi director fa el pallasso en un parell d’escenes, i de tant en tant apareix un imitador d’en Hitler dins un cubell d’escombraries explicant acudits dolents (res comparat amb el nostre Franco del Polònia). D’altra banda, no només surten els baixos fons d’alguna ciutat gris, el film també està ambientat en un surrealista programa de televisió, per on dones curtes de roba es van passejant. Un altre aspecte particularment irritant és que es passen la pel·lícula cantant cançons populars, i, en alemany, sonen molt i molt malament.

Bé, no m’agradaria acabar la crítica deixant que us penseu que la pel·lícula no val res, doncs el Google translator fa poc que també compta amb el català i aquestes línies les podria llegir el propi Seidenberg (que segur que és dels vanitosos que algun cop ens hem cercat al Google). El problema no rau en el film, rau en que no he estat capaç de desxifrar el complicat missatge que s’amaga darrere. Si us plau, si algú més veu aquesta pel·lícula i li troba sentit, me la pot explicar? Moltes gràcies.

Fa uns dies la Laura em va recomanar que escoltés la tercera cançó del darrer treball de “La oreja de Van Gogh”. El grup de sempre m’ha agradat, no només per les melodies sinó també per les lletres, algunes molt ben trobades. En aquest darrer àlbum han sabut lligar els seus temes habituals (amor) amb un toc de reivindicació.

Concretament, aquesta cançó (Jueves), explica una història d’amor de dos estranys que dia rere dia es van apropant en el mateix trajecte de tren. Fins aquí tenim l’oreja de sempre (sensible per uns, nyonya per d’altres). Però al final li fa un espectacular gir acabant la història d’amor amb la tragèdia de l’atemptat a Madrid de l’11M (sento espatllar la sorpresa als que encara no l’hageu sentit).

Sempre he somiat en escriure històries on els personatges ficticis es barregessin en els fets. M’atrauen els sentiments dels “extres” que envolten les històries. Per exemple, els de la taula del costat de la conversa inicial tarantiniana de “Reservoir Dogs”, una perruquera a Hiroshima… Al cinema es veu en la fantàstica pel·pel·licula “Appocalipto”, on en Gibson volta per la societat inca abans de la posada en escena dels espanyols.

La cançó va en aquesta linia, descriu com una cosa inesperada pot condicionar la nostra vida (o acabar amb ella). Per exemple, mentre escric aquestes ratlles estic tranquil i se que d’aquí a una estona m’aixecaré de l’escullera del port i aniré a dinar. En canvi, qualsevol cosa podria passar; el pescador que tinc a pocs metres podria clavar-me l’am al coll amb un maldestre cop de canya; o podria relliscar i acabar amb un cop fatal; o ser dels primers en acabar sota un tsunami (al Mediterrani?); o, no siguem tant negatius, també la fortuna podria aparèixer en forma de fòssil sota una pedra, amb un insecte a dins amb l’ADN de dinosaures que serien el punt de sortida del “Juràssic Park”" català. Mai no se sap, podria ser un “extra”… em falta perspectiva per poder-ho saber.

Finalment, no m’agradaria acabar el post sense criticar a tots aquells covards, que escudant-se en principis, ideals o absurdes banderes (siguin del color que siguin), són capaços d’incidir en el camí d’innocents (”els extres”) tot barrant els seus somnis, i els de tots aquells que els envolten. A la sisena cançó del mateix disc (Europa VII), es troba una altra frase molt assenyada: “la vida más pequeña, vale mil veces más que la más grande nación que se invente jamás”.

Els 2.497 metres del Pedraforca eren el repte que volíem assolir l’amic Joan i jo el passat dissabte. Tots dos som, com ho diria, de caire urbanita i poc avesats a aquestes sanes costums, fet pel qual paga la pena comentar al blog aquest fet extraordinari. He aprofitat l’excusa per inaugurar una mapa al Google Maps on aniré marcant aquest tipus d’activitats.

El dia anterior vam buscar informació a internet, i vam trobar una pàgina amb tots els detalls. Ens va fer gràcia comprovar com d’altres excursionistes també portàvem les mateixes impressions. D’això ja podem treure un parell de lliçons (”moralejas”), la primera és que internet és una dura competència de les editorials de guies i mapes; la segona, la importància d’estar ben posicionat al Google.

Tornem al relat, vam sortir de Barcelona a les 7.45, una proesa de despertador per ser dissabte. El llarg camí i les paranoies amb els radars van fer que no comencéssim a caminar des del mirador de Gresolet (1.530 m) fins les 9.50. Sort vaig tenir de no carregar la motxilla amb el polar com algú m’havia recomanat, doncs no vam passar cap estona de fred. Després de no gaire vam arribar al refugi Lluís Estasen (1.640 m) i d’aquí cap al canal del Verdet, on vam arribar a les 11h.

A partir d’aquí venia una forta pujada camí de la collada del Verdet (2.270 m) que ens va prendre l’alè (recordeu, som un parell d’urbanites acostumats a ascensors i escales automàtiques). Els impressionants paisatges per on passàvem ajudaven a no pensar en un amic que la nit anterior ens comentava que a aquelles hores estaria bevent una cervesa a un xiringuito de la platja. Un cop dalt de la collada hi han vistes de les dues vessants de la muntanya. A partir d’aquí començava una grimpada, part que el relat d’internet deia que era la més divertida. I en efecte, excepte uns 50 metres on em costava trobar forats prou grans per les meves botes (número 47), la resta la recordo com l’estona més amena de l’excursió.

Vam arribar a un primer cim (2.400 m), només quedava arribar a un segon cim (2.450 m ) i finalment arribar a un tercer cim, el Pollegó superior del Pedraforca (2.497 m). Però va truncar els nostres plans psíntomes de vertigen de l’amic Joan després d’un lleuger mareig. Després de consultar amb d’altres excursionistes (n’hi havia molts, semblaven les Rambles), vam descartar tornar pel mateix camí doncs la grimpada al revés era perillosa i el camí de baixada més curt era seguir endavant. Vam continuar fins al segon cim i tot just abans de pujar el tercer vam veure una drecera que baixava fins a la tartera. Els 47 metres que ens separaven del cim haurien d’esperar a un altre ocasió.

Les presses en baixar van fer que el descens per la tartera fos molt accidentat. Al principi feia molta gràcia doncs al baixar ràpid semblava que esquiéssim però, després de moltes patacades, d’anar plens de pols i amb les mans totes rascades (consell, porteu guants) ja no es veia igual. Gràcies a un excursionista no ens vam trencar la crisma doncs al no veure els senyals grocs i les fites per agafar una petita drecera anàvem de cap a un minibarranc (des d’aquí, moltes gràcies, senyor anònim).

A la baixada ningú no ens va passar al davant (al contrari que a la pujada), i de ben segur que si en finalitzar la tartera no ens haguéssim perdut una estona (30 minuts) el temps de baixada hagués estat de podi. Al voltant de sis hores més tard (16.00h) ja tornàvem a ser al costat del cotxe, això sí, sense esma ni per a deslligar-nos les botes però contents d’haver quasi arribat al cim.

Aquests dies m’he plantejat la relació entre el principi d’indeterminació de Heisenberg i els mitjans de comunicació. L’alemany sostenia que les interaccions, en el seu cas amb la medició de partícules, introdueixen alteracions. I això mateix és el que observo amb els mitjans de comunicació en relació a la vaga de transportistes. Si no hi hagués un periodista a cada benzinera segurament la gent hagués continuat omplint el dipòsit de manera racional i no s’hagués arribat a aquest histerisme que es nota en algunes converses de bar. Ahir vaig sentir que un home havia omplert el dipòsit i no pensava agafar el cotxe en dues setmanes, doncs d’aquesta manera tindria prou per arribar al poble quan comencés les vacances!

Deixant de banda la meva opinió sobre la vaga (un altre post?), la veritat és que els transportistes ho tenen fàcil de cara a negociar doncs només mobilitzant a un parell de cadenes de televisió poden desencadenar un catastrofisme del tot desmesurat i poc assenyat.

El primer cop que vaig sentir a parlar de la vaga vaig agafar la noticia a mitges, sortien grans cues a benzineres i la veu en off anava relatant en un to dramàtic la possible falta de subministrament de benzina, d’aquí passava l’alarma a l’avituallament d’aliments, jo pensava que les coses s’havien complicat a Bagdad o la tensió tornava a pujar a Kosovo però, de sobte, va aparèixer la porta del sol madrilenya al fons… increïble. I no era Antena 3, era Tele 5, però bé, per aquestes coses tampoc no hi ha tanta diferència.

En resum, els fets d’aquests dies en relació a la vaga de transportistes crec que és un bon exemple de la relació d’en Heisenberg amb els mitjans de comunicació. De fet, segur que algú abans ja els ha relacionat. He cercat al Google però en la primera pàgina no ho he vist clar. Si algú troba la relació si-us-plau feu-me arribar l’enllaç com a comentari.

Hola, aquest és el meu segon blog. L’antic kadrik.net va passar fa uns mesos (o un parell d’anys) a atapeir les estadístiques de blogs que han quedat orfes en les immensitats d’Internet. Aquest es un blog de propòsit general on encara no se ben bé que hi penjaré. Esteu tots convidats a participar-hi.