Les primeres parades de l’exterior del mercat comencen a baixar sorollosament les persianes. La plaça és un esclat de vida. Rius de gent vestides de colors d’estiu baixen cap al parc o pugen en direcció al metro. Fa un aire agradable que junt amb la freda cervesa combinen perfectament per passar una estona en una de les plenes terrasses de la plaça del Clot.

A la taula del costat dos argentins estan filosofant sobre agnosticisme i ateisme, a l’altra banda una avia està escridassant el seu bufó gosset per a que s’aparti de la porta del bar, on es resguarda a l’ombra. Es veuen (i es senten) nens orfes ja d’escola que escampen somriures i crits amunt i avall, avall i amunt. En aquest precís instant compto quatre bicicletes i tres cotxets arrossegats per mares que peten la xerrada.

Aturo uns instants l’escriptura per fer-me veure i poder demanar la segona canya, sort que la cambrera només veure’m endevina els meus pensaments i s’afanya en servir-me. Fa calor. És ja divendres i no queda gaire per sopar, però asseure’m a veure el fluït passar de la gent m’ajuda a no pensar en la feina feta o en la que encara no he pogut fer, m’ajuda a desconnectar una mica del frenètic ritme al que estem acostumats i observar una mica la bellesa d’un racó de la meva ciutat.

Segurament si rellegeixo aquestes línies em semblaran un mediocre relat costumista, però és el que em venia de gust escriure. La visió no podia ser perfecta, un eixelebrat acaba de creuar la plaça amb un ridícul i sorollós ciclomotor. Molta gent se’l mira amb cara de pomes agres però estic segur que ell no compren els seus rostres, més aviat treu pit de la seva jove inconsciència. Comprenen aquestes coses cada cop em sento més gran.

Ara s’observa el gran contrast entre les cantonades de la plaça, que comencen a enfosquir-se, i el brillant centre, on els darrers rajos de sol, aquells amb un color especial, s’escolen pel carrer de la Séquia Comtal cap al parc. Ara el sapastre argentí del costat li ha vessat accidentalment (suposo) tota la seva beguda sobre la seva companya; amb la cambrera que s’acosta amb un drap fan broma comentant que ara estarà més fresca; i és que quan s’acosta l’estiu tothom sembla més content. No crec que sigui només perquè s’apropen les vacances, crec que el clima hi té molta influència. Als mediterranis ens agrada la vida al carrer, passar l’estona a les terrasses xerrant amb els amics, portar màniga curta i no preocupar-se d’on penjar l’abric. Ens agrada allargar el dia per a poder fer més coses, inclús en aquesta època ens allunyem una mica més del típic escarxofament al sofà davant el televisor.

Mentre cercava amb la mirada una altra vegada la cambrera doncs el got tornava a ser buit una trucada al móbil em retorna a la realitat, he de tornar ràpid a casa doncs havia quedat per sopar, i és que en cinc minuts ha passat més de mitja hora.

Els 2.497 metres del Pedraforca eren el repte que volíem assolir l’amic Joan i jo el passat dissabte. Tots dos som, com ho diria, de caire urbanita i poc avesats a aquestes sanes costums, fet pel qual paga la pena comentar al blog aquest fet extraordinari. He aprofitat l’excusa per inaugurar una mapa al Google Maps on aniré marcant aquest tipus d’activitats.

El dia anterior vam buscar informació a internet, i vam trobar una pàgina amb tots els detalls. Ens va fer gràcia comprovar com d’altres excursionistes també portàvem les mateixes impressions. D’això ja podem treure un parell de lliçons (”moralejas”), la primera és que internet és una dura competència de les editorials de guies i mapes; la segona, la importància d’estar ben posicionat al Google.

Tornem al relat, vam sortir de Barcelona a les 7.45, una proesa de despertador per ser dissabte. El llarg camí i les paranoies amb els radars van fer que no comencéssim a caminar des del mirador de Gresolet (1.530 m) fins les 9.50. Sort vaig tenir de no carregar la motxilla amb el polar com algú m’havia recomanat, doncs no vam passar cap estona de fred. Després de no gaire vam arribar al refugi Lluís Estasen (1.640 m) i d’aquí cap al canal del Verdet, on vam arribar a les 11h.

A partir d’aquí venia una forta pujada camí de la collada del Verdet (2.270 m) que ens va prendre l’alè (recordeu, som un parell d’urbanites acostumats a ascensors i escales automàtiques). Els impressionants paisatges per on passàvem ajudaven a no pensar en un amic que la nit anterior ens comentava que a aquelles hores estaria bevent una cervesa a un xiringuito de la platja. Un cop dalt de la collada hi han vistes de les dues vessants de la muntanya. A partir d’aquí començava una grimpada, part que el relat d’internet deia que era la més divertida. I en efecte, excepte uns 50 metres on em costava trobar forats prou grans per les meves botes (número 47), la resta la recordo com l’estona més amena de l’excursió.

Vam arribar a un primer cim (2.400 m), només quedava arribar a un segon cim (2.450 m ) i finalment arribar a un tercer cim, el Pollegó superior del Pedraforca (2.497 m). Però va truncar els nostres plans psíntomes de vertigen de l’amic Joan després d’un lleuger mareig. Després de consultar amb d’altres excursionistes (n’hi havia molts, semblaven les Rambles), vam descartar tornar pel mateix camí doncs la grimpada al revés era perillosa i el camí de baixada més curt era seguir endavant. Vam continuar fins al segon cim i tot just abans de pujar el tercer vam veure una drecera que baixava fins a la tartera. Els 47 metres que ens separaven del cim haurien d’esperar a un altre ocasió.

Les presses en baixar van fer que el descens per la tartera fos molt accidentat. Al principi feia molta gràcia doncs al baixar ràpid semblava que esquiéssim però, després de moltes patacades, d’anar plens de pols i amb les mans totes rascades (consell, porteu guants) ja no es veia igual. Gràcies a un excursionista no ens vam trencar la crisma doncs al no veure els senyals grocs i les fites per agafar una petita drecera anàvem de cap a un minibarranc (des d’aquí, moltes gràcies, senyor anònim).

A la baixada ningú no ens va passar al davant (al contrari que a la pujada), i de ben segur que si en finalitzar la tartera no ens haguéssim perdut una estona (30 minuts) el temps de baixada hagués estat de podi. Al voltant de sis hores més tard (16.00h) ja tornàvem a ser al costat del cotxe, això sí, sense esma ni per a deslligar-nos les botes però contents d’haver quasi arribat al cim.

Avui anava camí de la feina amb la moto quan de sobte m’he despertat de cop. He sortit ràpidament del carril bus pensant que la ditxosa patrulla de la urbana (o de TMB) amb càmera al sostre ja m’havia atrapat però no, l’involuntari arrufada de nas s’ha convertit en un espontani somriure. Es tractava d’un dels famosos i perseguits cotxes del Google Streetview!

Aquest espectacular servei de Google va nàixer a 15 ciutats dels EEUU i ara s’està expandint per altres ciutats del món, entre elles, la nostra Barcelona. Permet veure imatges a peu de carrer integrades dins del Google Maps.

El fet d’avui també m’ha fet reflexionar respecte aspectes més socials. Per exemple, les complicitats trobades entre companys de feina mentre els ensenyava orgullós la fotografia no les he trobat en repetir l’experiència amb la parella o algun amic “no tecnòleg”. Al contrari, inclòs es mofaven preguntant si la penjaria al meu blog… doncs, es clar

Aquests dies m’he plantejat la relació entre el principi d’indeterminació de Heisenberg i els mitjans de comunicació. L’alemany sostenia que les interaccions, en el seu cas amb la medició de partícules, introdueixen alteracions. I això mateix és el que observo amb els mitjans de comunicació en relació a la vaga de transportistes. Si no hi hagués un periodista a cada benzinera segurament la gent hagués continuat omplint el dipòsit de manera racional i no s’hagués arribat a aquest histerisme que es nota en algunes converses de bar. Ahir vaig sentir que un home havia omplert el dipòsit i no pensava agafar el cotxe en dues setmanes, doncs d’aquesta manera tindria prou per arribar al poble quan comencés les vacances!

Deixant de banda la meva opinió sobre la vaga (un altre post?), la veritat és que els transportistes ho tenen fàcil de cara a negociar doncs només mobilitzant a un parell de cadenes de televisió poden desencadenar un catastrofisme del tot desmesurat i poc assenyat.

El primer cop que vaig sentir a parlar de la vaga vaig agafar la noticia a mitges, sortien grans cues a benzineres i la veu en off anava relatant en un to dramàtic la possible falta de subministrament de benzina, d’aquí passava l’alarma a l’avituallament d’aliments, jo pensava que les coses s’havien complicat a Bagdad o la tensió tornava a pujar a Kosovo però, de sobte, va aparèixer la porta del sol madrilenya al fons… increïble. I no era Antena 3, era Tele 5, però bé, per aquestes coses tampoc no hi ha tanta diferència.

En resum, els fets d’aquests dies en relació a la vaga de transportistes crec que és un bon exemple de la relació d’en Heisenberg amb els mitjans de comunicació. De fet, segur que algú abans ja els ha relacionat. He cercat al Google però en la primera pàgina no ho he vist clar. Si algú troba la relació si-us-plau feu-me arribar l’enllaç com a comentari.