Aquests dies estic un llegint un llibre que no té desperdici, fa un repàs dels diferents corrents filosòfics a través dels acudits. Us en poso algunes perles…

L’optimista diu: “El got està mig ple”

El pessimista diu: “El got està mig buit”

Què diu el racionalista? Que el got és el doble de gran del que és necessari.

Un altre quan parla de lògica inductiva…

Holmes i Watson han anat de càmping. A mitja nit, Holmes es desperta i clava un copet de colze a Watson.

-Watson -li diu-, mira cap al cel i digue’m què veus.

-Veig milions d’estrelles, Holmes -diu Watson.

-I quina conclusió en treus, Watson?

L’home hi pensa un moment.

-Bé -contesta-, astronòmicament, això indica que hi ha milions de galàxies i potencialment bilions de planetes. Astrològicament, observo que Saturn està situat a Leo. Horològicament, dedueixo que són si fa no fa un quart de quatre. Metereològicament, sospito que demà farà un dia molt bonic. Teològicament, veig que Déu és totpoderós i que nosaltres som petits i insignificants. Mm, i tu què en penses, Holmes?

-Que n’ets d’idiota, Watson! Algú ens ha robat la tenda!

El darrer d’avui, que ja és tard…

Si has d’embarcar en un avió de passatgers, per més seguretat val més que portis una bomba… perquè les probabilitats que a l’avió hi hagi algú que en porti una altra són ínfimes.

Bé, aquest sí que és l’ultim, es tracta d’un argument per apel·lació a l’autoritat…

En Pep es troba al Ton i exclama:

Ton! he sentit dir que t’has mort!

M’estranya -diu Ton-. Com pots veure, estic ben viu!

Impossible -diu Pep-. L’home que m’ho va dir és molt més de fiar que tu

Aquesta tarda, en sortir d’una xerrada on un polític presentava un seguit de mesures hem comentat amb un company el tema de les medalles. Tot ha començat com sempre, criticant que a molts polítics només els interessa sortir a la foto, posar el logotip en projectes vistosos, sempre més preocupats de les formes que no pas de fons però… amb facilitat ens podem moure cap a l’altre extrem on sembla coherent fer divulgació de la feina realitzada doncs en arribar fins a més gent es poden crear sinergies i es pot crear un clima de col·laboració impossible amb el desconeixement. Així doncs, si la premissa de comunicació és important, com fer-ho sense caure en el tòpic de les medalles? Part de la culpa la tenim tots, doncs volem saber, però no que ens col·lapsin d’informació, d’aquí el naixement dels titulars.

I aquí intervé en Heisenberg, si el titular ven hi ha el perill d’adaptar les mesures per a que encaixin en titulars. Però la falta de titulars també és un perill, doncs sinó no sembla que s’estigui fent feina. Posem l’exemple d’un pont, el titular d’inauguració del mateix i les tisores tallant la bandereta no el poso en dubte, ara bé, i després? segur que aquest pont necessita un manteniment al llarg dels anys, però això no surt als diaris, en canvi, si li surt una escletxa d’un pam ja és portada. El morbo converteix malfuncionaments en noticia (filosofia de penalitzar) però no premia que el bon manteniment del pont en vint anys (filosofia del reconeixement). No seria bo potenciar també aquesta segona via positivista?

Si continuem pensant que aquesta segona premissa (reconeixement) pot ser vàlida, que diem? “Fa vint anys que el pont aguanta”? i aquí entrem en un altre repte, vint anys són pocs o molts? fins quan està garantit? quan acostumen a durar els ponts? quants ponts han caigut últimament? etc. I aquí intervenen els indicadors. Una relació directa la podem trobar a la física, segur que us sona allò que si estem asseguts en un tren estem en repòs respecte el vagó però en moviment respecte al familiar que (amb llàgrimes als ulls i un mocador blanc a la mà) cada cop es va allunyant a l’estació, i més encara, respecte el sol doncs ens movem amb la terra, i respecte d’altres galàxies, etc. Que són el vagó, el familiar i el sol? Sistemes de referència.

Així doncs, seguint amb l’exemple, es podria valorar l’esforç de manteniment del pont publicant indicadors sobre el mateix, per exemple, estadístiques d’incidents de trànsit, volums d’ús de la infraestructura, despesa econòmica del manteniment, etc… i amb tots aquests indicadors podem passar al següent nivell de sana curiositat, la comparació (o els rànquings). Quin és el pont més alt? i el més usat? Aquí prenen una importància rellevant la definició dels propis indicadors. Perquè l’indicador alçada no té gaire misteri, però el d’ús necessita un sistema de referència ben especificat, per exemple, una funció entre les persones i els vehicles que el travessen en un determinat horari, i amb diferents ponderacions depenent del tipus de vehicle.

Un altre exemple de la necessitat de sistemes de referència podrien ser les consultes rebudes a les pàgines web. El problema dels titulars es que només mencionen indicadors però no els seus sistemes de referència. Per exemple: “El web de la constructora de ponts ha rebut 100.000 visites aquest mes!” (potser ho ha provocat la caiguda d’un pont) no ens dona informació. A priori podríem saber si son moltes o poques visites comparant-ho amb d’altres webs d’empreses similars però… cadascuna calcula els accessos a la seva manera, és a dir, poden usar sistemes de referència diferents. Una filtra les consultes de robots (com Google), l’altre no comptabilitza les peticions d’una mateixa sessió del navegador, etc…

La solució salomònica seria que tots usessin el mateix sistema de referència per a cada indicador però, qui som per a imposar aquestes decisions? o ens posem d’acord i creem estàndards (molt útils), o, si més no, el que s’hauria de fer és indicar el sistema de referència de cadascun del indicadors que usem per a transmetre una informació. d’aquests manera, qualsevol podrà fer una conversió entre sistemes per tal de poder encaixar diferents informacions i treure l’entrellat d’aquest complex (però apassionant) món en el que vivim.