“Ojo por ojo y todo el mundo acabará ciego”

Aquest matí part del Fogueres team hem pujat a les Agudes. Els sis més grans anàvem caminant, mentre que el petit anava còmodament a la seva cadireta. Hem començat a les 10 (perquè nosequi ha arribat 15 minuts tard), en una horeta i mitja ja esmorzàvem, amb el Turó de l’Home a una banda, les Agudes a l’altra i una vaca al costat. Després hem passat per sota l’estació meteorològica i hem carenat fins arribar al cim. El primer en arribar, gràcies a l’increïble ritme de la seva muntura, ha estat en Lucas. Després de la baixada em recuperat forces a l’Abet Blau.

Per cert, he pujat les fotos al picasa (bé, unes quantes). De fet, em penso que sembla més un publireportatge del Lucas.

Us pregunteu per què li he canviat el nom al blog? bé, potser la pregunta correcta seria… eo! hi ha algú que llegeixi alguna vegada aquest blog?? Deixem’ho…

Doncs ho he fet perquè he pensat en donar-li més personalitat, dir-li “delavega.cat” ho veia molt usual, i “mylab” va ser un pedaç temporal. Volia trobar alguna paraula que tingués un gran significat, com per exemple Ubuntu, però es divendres per la tarda i la llarga setmana ha acabat amb moltes de les meves neurones. Volia algun concepte que subratllés el meu estat d’ignorant, de curiositat per tot allò que m’envolta, però no l’he trobat (encara), potser amb llenguatge lucasià padawan seria un concepte proper.

Així doncs, i mentre no trobi una millor aproximació, benvinguts al Padawan’s blog.

“L’ignorant afirma, el savi dubta i reflexiona”

Serà veritat? Si ho diu en Google m’ho puc creure? …

Fa uns dies la Laura em va recomanar que escoltés la tercera cançó del darrer treball de “La oreja de Van Gogh”. El grup de sempre m’ha agradat, no només per les melodies sinó també per les lletres, algunes molt ben trobades. En aquest darrer àlbum han sabut lligar els seus temes habituals (amor) amb un toc de reivindicació.

Concretament, aquesta cançó (Jueves), explica una història d’amor de dos estranys que dia rere dia es van apropant en el mateix trajecte de tren. Fins aquí tenim l’oreja de sempre (sensible per uns, nyonya per d’altres). Però al final li fa un espectacular gir acabant la història d’amor amb la tragèdia de l’atemptat a Madrid de l’11M (sento espatllar la sorpresa als que encara no l’hageu sentit).

Sempre he somiat en escriure històries on els personatges ficticis es barregessin en els fets. M’atrauen els sentiments dels “extres” que envolten les històries. Per exemple, els de la taula del costat de la conversa inicial tarantiniana de “Reservoir Dogs”, una perruquera a Hiroshima… Al cinema es veu en la fantàstica pel·pel·licula “Appocalipto”, on en Gibson volta per la societat inca abans de la posada en escena dels espanyols.

La cançó va en aquesta linia, descriu com una cosa inesperada pot condicionar la nostra vida (o acabar amb ella). Per exemple, mentre escric aquestes ratlles estic tranquil i se que d’aquí a una estona m’aixecaré de l’escullera del port i aniré a dinar. En canvi, qualsevol cosa podria passar; el pescador que tinc a pocs metres podria clavar-me l’am al coll amb un maldestre cop de canya; o podria relliscar i acabar amb un cop fatal; o ser dels primers en acabar sota un tsunami (al Mediterrani?); o, no siguem tant negatius, també la fortuna podria aparèixer en forma de fòssil sota una pedra, amb un insecte a dins amb l’ADN de dinosaures que serien el punt de sortida del “Juràssic Park”" català. Mai no se sap, podria ser un “extra”… em falta perspectiva per poder-ho saber.

Finalment, no m’agradaria acabar el post sense criticar a tots aquells covards, que escudant-se en principis, ideals o absurdes banderes (siguin del color que siguin), són capaços d’incidir en el camí d’innocents (”els extres”) tot barrant els seus somnis, i els de tots aquells que els envolten. A la sisena cançó del mateix disc (Europa VII), es troba una altra frase molt assenyada: “la vida más pequeña, vale mil veces más que la más grande nación que se invente jamás”.

Aprofitant les portes obertes per les festes de la Mercè, he visitat el Museu d’història de Catalunya. Era una tasca que feia temps tenia al meu llistat de todo. Que m’ha semblat? Primer us explico una de freda i després una de calenta.

La freda; al principi m’he endut una decepció. Per molts plafons on en pitjar un botonet s’encenien llumetes dins de mapes, l’itinerari del museu seguia sent tot un seguit de cartells. La lectura d’aquests la trobo avorrida, per molt interessant que sigui el tema. Les vegades que més he gaudit en museus han estat aquelles on el recorregut l’amenitzava un guia, algú que t’explicava una història. Si del que es tracta és de llegir, sempre he preferit la novel·la històrica, amb personatges i drames ficticis, però envoltats de context històric moltes vegades molt ben documentat. Aquest aprenentatge és molt més amè que no pas els cartellets. Exemples fantàstics d’aquest tipus de literatura són “Els pilars de la terra” o “Un món sense fi” d’en Follet, o els més propers a la nostra història “La catedral del Mar” de Falcones de Sierra i “Et donaré de la terra” d’en Xufo Llorenç.

I ara la calenta. Tot i tenir un museu farcit de cartells, acompanyaven als visitants tot un seguit de maquetes i representacions de les diferents etapes. Des de la recreació d’una casa medieval fins a un teler de la revolució industrial, passant per un Seat 600, un quiosc dels 70 amb les portades de les publicacions de l’època o un mural amb els cartells electorals i reivindicatius de l’era democràtica.

I per acabar un recurs molt popular dels museus, un vídeo. Personalment crec que la gent sempre se’ls mira més per descansar una estona després del recorregut, que no pas per l’interès que els desperta. De totes maneres, no el puc valorar doncs el vigilant m’ha avisat que ja tancaven portes. Per una estona, el museu està bé, però no m’imagino passar la nit enmig d’una munió de segadors amb les falç esmolades, ni a l’habitació medieval; i al 600, no hi “cabo”.

pd: A mi això del “cabo” em sona malament, però he mirat la conjugació al grec i no estava el “quepo”.