Ahir a la nit vam veure Transsiberian, un thriler ambientat en el mític tren que creua Sibèria des de Xina fins Moscou. En general està força bé, tot i que podria millorar certs aspectes. Per exemple, moltes vegades apareixen flashbacks innecessaris, doncs ja s’entén l’història. És del tipus de pel·lícula que és previsible a curt-mig termini, m’explico, tot i no saber cap a on et conduirà el final, sempre s’endevina que anirà passant en els propers 15 minuts. I alguns dels girs són un pel forçats.

De totes maneres, és molt entretinguda i la fotografia i els freds paisatges per on ens porta valen la pena; així com tota la “fauna” que es troba dins el tren.

Dues curiositats em van agradar: la primera, que la protagonista es passa la pel·lícula amb la mateixa càmera de fotos que tinc jo, i, a més a més, fotografiant rostres de la gent amb la que es va creuant, un tipus d’imatges que sovint jo també acostumo a retratar. La segona, un exemple de filosofia positivista. En un moment de desesperació, un personatge li diu a l’altre que no s’ha de fixar en el forat del donuts, sinó en tot el seu voltant, tant dolç, amb xocolata…

Som nosaltres qui podem posar la nostra atenció en el forat o en al voltant. Jo acostumo sempre a concentrar-me al voltant, i vosaltres?

pd: seguint la teoria, qui va inventar els donuts sense forat potser era un somiatruites que no tocava de peus a terra. Sempre hi ha forat (més o menys gran)
pd2: un altre corol·lari, potser sóc massa optimista; potser menjo masses donuts i una mica de dieta no m’aniria malament…

Un altre encert de la factoria Google, fa poc ha començat un nou concurs de posicionament. Guanya aquella pàgina web que estigui al capdamunt de la llista en cercar una paraula imaginaria. Tot està envoltat de l’ambient Google, que és capaç de fer que un volum important de feina per a millorar el cercador sembli… divertit. I el que és millor, tota aquesta feina no la farà gent amb nòmina, sinó que seran voluntaris entusiastes amb l’emoció de perseguir un premi.

Com en d’altres concursos, o amb el summer of code, el gegant és capaç d’exprimir molt bé i rendibilitzar la filosofia 2.0. Aquesta vegada, el tret de sortida va ser el passat 15 d’octubre i en menys d’una hora ja hi havien 300 resultats. Avui ja hi han 3.160 resultats! i suposo que ja cosa va pujant.

La paraula escollida és… “comunactivo”

Acabem de tornar del cinema i no podia esperar més per a recomanar-vos ferventment que aneu a veure “Camino”, pel·lícula d’en Javier Fesser (El milagro de P. Tinto, Mortadelo i Filemon) on ha canviat totalment de registre. El llargmetratge explica els darrers mesos de vida d’una nena malalta terminal en el si d’una família massa religiosa i envoltada de tota la boira de l’OPUS. Es carrega durament contra aquest col·lectiu fins al punt que, tot i haver entrat agnòstic, quasi en surto ateu.

Es un film molt ben fet on l’esplèndida posada en escena i tota la fotografia i els efectes no arriben a poder fer ombra a les interpretacions d’alguns dels seus personatges. Per mi, el millor de tots en diferència ha estat el pare de la família, un Mariano Venancio capaç d’ensenyar al rostre la preocupació, la ràbia, la sorpresa, el desconeixement, però sobretot, la tendresa. Tampoc no ens hem d’oblidar de la protagonista, la Nera Camacho és ara una nena amb uns captivadors ulls i una interpretació que d’aquí un temps segurament sabrà rendibilitzar.

La pel·lícula és plena de metàfores i li han sabut donar la volta al guió per a que un drama de malaltia és converteixi a la vegada en un conte de fades i d’amor. Et porten d’un extrem a l’altre, d’arrencar-te somriures amb alguns somnis de la protagonista fins enrabiar-te en veure els malsons de l’àngel de la guarda, o les cares dels capellans de l’Opus que van apareixen. Personalment, el capellà que interpreta en Jordi Dauder fa ràbia, però molt més fàstic em fa un altre (no en se el nom) amb un somriure sarcàstic que es va passejant al llarg de l’història; a una escena del final on es posa a aplaudir (no explico res més, tranquils) li hagués llençat les crispetes a la cara.

Varem anar al Festival de Cinema de Sitges atrets pel Zombie Walk, un aplec de fanàtics del cinema fantàstic que, per un dia, podien passejar pels carrers de la vila emulant els morts vivents. A l’edifici Miramar vam veure com uns quants es deixaven maquillar pels professionals del festival; tot seguit, a l’entrada vam poder copsar l’ambient de l’espectacle. Desenes de persones perfectament disfressades anaven posant davant la multitud de càmeres i el parell de televisions que s’hi aplegaven. A banda dels freaks també molts aprofitaven per lluïr propaganda de negocis o pel·lícules del gènere. Us podreu fer una idea amb un recull de cent fotografies que he penjat al FlickR, en algunes, uns amics de Fogueres que van venir ambientats per l’ocasió.

Un tal George A. Romero (segurament, gurú del gènere), va encapçalar la processó de zombies des de Miramar fins al passeig marítim. A l’arribada de l’església els vam atrapar i vam comprovar que eren moltes les persones que van participar en la particular desfilada. A punt vaig estar de no poder escriure aquest post; primer se’m va llençar a sobre un vestit de militar, al principi no sabia distingir si era un zombie o un legionari begut. Quan vaig sobreviure a aquest primer assalt un altre zombie amb la camisa vermella de sang i una destral em va atacar justificant-se que la provocació eren els flashos de la meva càmera, sort vaig tenir que pel costal va passar una zombie amb els cabells liles que li van cridar més l’atenció al de la destral que la meva càmera…

Un moment memorable va ser quan un parell de zombies es van desviar cap a les portes de l’església i van començar a donar-li cops amb les mans per mirar d’entrar. Poc després, els que els seguien els van imitar; i en uns minuts eren més de trenta persones les que s’amuntegaven damunt la porta. Més 30 persones més que els gravàvem i fèiem fotos… Al final t’acostumes a veure zombies a tord i dret dels carrers però, segueix sent sorprenent sopar amb alguns d’ells a un restaurant.

Per cert, ja que estàvem allà, vam voler veure alguna de les pel·lícules del festival. Per aquella nit només quedaven entrades per una japonesa o una alemanya, no en sabíem res de cap de les dues. Durant el sopar vam llegir que “Otto” (la japonesa), es tractava d’un film “homo-punk”que era un mix de zombies, comèdia romàntica, porno, política, terror i animació. Aleshores vam respirar alleujats d’haver escollit la pel·lícula alemanya, almenys fins… que vam llegir l’argument.

“My dream or loneliness never walks alone” tracta d’un home que troba una dona a la recerca d’indicis sobre el sentit de la vida. El programa la definia com existencialista, excèntrica i experimental. Els dos darrers adjectius són els que ens van posar la por al cos i, en efecte, al final va resultar ser una espantosa elecció. De fet, el director, en Wolfgang Seidenberg, ja ens ho va dir abans que comences la pel·lícula; va dir que era un film complicat, que prometia tornar a Sitges amb una creació més senzilla.

Abans de res, vam tenir que escollir quin dels subtítols fèiem cas, doncs els anglesos sortien un segons abans que els catalans i castellans; després era qüestió d’anar canviant de postura a la butaca, doncs el tempo del film era molt lent. Els primers a fugir del cinema es van esperar uns deu minuts, a partir de la mitja hora la gent ja s’aixeca sense vergonya. Quina cara faria el director en tombar-se al final? Quasi no vaig poder ni comprovar-ho, doncs la Laura em va descobrir fent una petita becaina i la va usar d’excusa per marxar (ella ho intentava des del minut cinc). Com no volia perdrem la cara del director varem arribar al pacte que marxaríem si em tornava a enxampar amb els ulls tancats; fet que al final va resultar una tortura, doncs estar atent a la hora de pel·lícula que faltava va ser tota una proesa.

El fil argumental el portava un home que deixa enrere la seva dona, la seva amant i el seu millor amic per a qüestionar-se el sentit de la vida; en el seu viatge es troba a una dona fanàtica per baixar a les clavegueres i que encara està més boja que ell. Com el film té pocs actors, el propi director fa el pallasso en un parell d’escenes, i de tant en tant apareix un imitador d’en Hitler dins un cubell d’escombraries explicant acudits dolents (res comparat amb el nostre Franco del Polònia). D’altra banda, no només surten els baixos fons d’alguna ciutat gris, el film també està ambientat en un surrealista programa de televisió, per on dones curtes de roba es van passejant. Un altre aspecte particularment irritant és que es passen la pel·lícula cantant cançons populars, i, en alemany, sonen molt i molt malament.

Bé, no m’agradaria acabar la crítica deixant que us penseu que la pel·lícula no val res, doncs el Google translator fa poc que també compta amb el català i aquestes línies les podria llegir el propi Seidenberg (que segur que és dels vanitosos que algun cop ens hem cercat al Google). El problema no rau en el film, rau en que no he estat capaç de desxifrar el complicat missatge que s’amaga darrere. Si us plau, si algú més veu aquesta pel·lícula i li troba sentit, me la pot explicar? Moltes gràcies.

Tot i que el dia no acompanyava gaire, aquest matí quatre foguerencs (jo d’adopció) em pujat fins al Castell de Montsoriu per una visita guiada. Ens han explicat la història del castell i l’estat de les obres de restauració. Van per la 3a d’11 fases previstes. Tant pujant com baixant anava sentit les històries de l’Elena, la Ceci i la Laura, de com de petites exploraven el castell o fins i tot hi havien passat la nit; tot això abans de les tanques, les excavacions, etc. Ai que ens fem grans…

La novetat d’aquest any eren unes escales que havien excavat, tot i que el que més diferent he trobat des de la darrera vegada ha estat que han cobert el gran dipòsit d’aigua del pati d’armes. Tot i que ens han deixat passar al Recinte Sovirà, la part de dalt encara estava en restauració. La guia ens ha comentat que aquesta era la darrera visita guiada de la temporada, ara només faltava la del dia 2 de novembre, que anava acompanyada d’una castanyada.

Per cert, ens han explicat que als 90 hi havia passat per allà algun tipus de secta satànica, dins la torre de l’homenatge (la part més antiga del castell, que ja té 1.000 anys) hi havia alguna de les pintades.