Fa poc ha començat la cinquena temporada de
lost, fet que molts esperàvem impacients. Però pq? Que té la serie que atrapa?
En el meu cas, potser és rellevant que va ser una de les primeres series que vaig veure d’una manera diferent. Va morir el paradigma de veure series a la televisió per començar la descàrrega de capítols per Internet. És un goig poder escollir l’horari, no tenir anuncis i sobretot, poder fer un visionat lineal i al teu ritme. Ara ja no els descarrego, hi ha molts webs que et permeten veure el capítol online. Però no, no és motiu suficient. També vaig començar amb Prison Break a la vegada, i tot que les primeres temporades van ser genials, en la darrera s’ha convertit en una espècie d’equipo A o el típic joc de pantalletes d’ordinador on cada nivell (capítol) s’ha de trobar un objecte.
Serà potser per les seves guapes protagonistes? Decididament no, per molt maca que sigui la Kate ja fa temps que vaig superar l’època de Sensacion de Vivir i Melrose Place. De totes maneres, la varietat i elaboració dels personatges és de destacar, igual com la manera d’anar-los presentant capítol a capítol a la primera temporada.
Seguim rumiant, que serà? Doncs… la incertesa. Ens trobem davant una serie on en cada capítol et trobes més preguntes que respostes. Estem ja a la quarta temporada i encara tinc la sensació que no entenc ni la meitat del que passa. En un capítol pots trobar respostes de tres mesos enrere, és aleshores quan exclames el: “Ahh, per això va passar allò altre!”, que és la segona de les frases que més repetim els seguidors. La primera és: “I si…” , i amb això comencem a elaborar teories del significat del que va passant. Ho comentes amb la parella, després amb els companys de feina (eh, Sílvia), els amics… no és molt millor això que parlar de l’avorrit futbol? A la wikipèdia fins i tot existeix un apartat de teories refusades pels guionistes.
Per cert, no men puc estar, si algú no va al dia amb la serie que es salti aquest paràgraf. No ho entenc o he trobat un bug. Vam acabar la quarta temporada amb l’espectacular moviment de la illa, que va desaparèixer. I hem començat la cinquena amb l’espectacular descobriment que la illa no es movia en l’espai, sinó en el temps! Ara bé, si es mou a través del temps, pq va desaparèixer? Només s’explicaria si s’hagués mogut a l’origen dels temps, quan encara no estava formada, o a un futur on s’hagués destruït. Que potser es mou espai-temporalment? Alguna equació que desconec? Hi ha algun físic a la sala?. I més, pq el campament o l’escotilla estan o no en funció de en quina data es troba la illa, però, en canvi, una brúixola a la mà d’en John Locke viatja en el temps? Ho haveu vist!, preguntes i més preguntes… apassionant.
I per acabar el post, un parell d’exemples de pel·lícules que he vist recentment i on també es poden veure components d’incertesa i dubte, tot i que a un altre nivell.
La primera és Vantage Point (En el punto de mira). El que hem va agradar era el seu format. T’explica un fet, un atemptat contra el president dels EEUU, des de diferents punts de vista. Concretament, cada aproximadament deu minuts vius el mateix fet però amb els ulls d’un personatge diferent. L’heroi guardaespatlles, el president, un terrorista, el turista salvavides… Estil Memento però canviant de personatges i en bucle. La incertesa és present al llarg del film, i a cada nou personatge vas entenent coses dels anteriors, fins i tot t’arriba a sorprendre. El punt negatiu? La resta. Tot i tenir un terrorista molt llest que amb una simple pda pot sembrar el caos, al final, fruit d’una coincidència, el bo guanya i tots els dolents moren. És a dir, com sempre.
L’altra pel·lícula és Seven Pounds (7 almas), el darrer intent d’en Will Smith en un paper dramàtic d’aconseguir entrar en les nominacions holiputienses. No ho fa tant malament, el que potser no sap és que no només s’ha d’allunyar de l’entranyable príncep del Bel-Air, també ha de deixar d’ensenyar els músculs a la mínima oportunitat. Bé (que em distrec), aquest film també té un alt grau d’incertesa. És d’aquelles pel·lícules que és van intuint a la vegada que es van veient. És d’aquelles en que la segona vegada que les veus mai no és igual que la primera (el sexto sentido, los otros…). De totes maneres, el que no entenc és pq no acaba deu minuts abans. És com quan un mal humorista, després de l’acudit, te l’explica!! No podrien fer una versió europea una mica més curta? Quan la veieu no dubtareu en saber de quin moment us estic parlant.
Resumint, en les series, en el cinema (i en d’altres coses) sóc un fanàtic de la incertesa, els finals oberts, les preguntes… de qualsevol cosa que serveixi per poder discutir, pensar, opinar… És per això que m’encanta lost.
