Divendres tarda, setmana llarga, moltes hores laborals, poques hores pròpies, cap espès. Portal de l’Àngel, temps de calma, de no fer res, escoltar música al trencall cap a la catedral, molta gent amunt i avall, carreró, entro de dia al Caj Chai, taula del fons, ambient tranquil, musiqueta, chai amb Baileys, uhmmmm, llegeixo, passo una pàgina, i una altra… el got és buit. Surto de nit, carreró, un altre grup toca al mateix lloc d’abans, on havia deixat la moto?, es fa tard i he quedat per sopar, em poso el casc i cap a casa, relaxat, com nou. Dues o tres hores només meves, em penso que d’aquí a no gaire cada cop això serà més difícil…

Gracies als amics d’especialistamike em vaig enterar que del 27 al 31 de gener s’ha celebrat a Barcelona el Interntional Documentary Film Festival (DocsBarcelona). S’han projectat documentals al Verdi i el Teatreneu de Gracia, al Palau Robert i a la Filmoteca. He assistit a tres d’ells, un sobre les conseqüències de la guerra, i dos sobre diferents visions d’Àfrica.

The not dead, de Brian Hill, explica la història de tres homes trastornats per la guerra. Són britànics que han participat a tres guerres diferents, des de l’antiga a Malàsia (reconec que jo no la coneixia) fins les més properes dels Balcans i Iraq. El retrat que es dibuixa és clar, no només moren homes i dones a les guerres, molts dels soldats que aconsegueixen tornar vius… en realitat estan morts. Una dada molt curiosa que surt al documental és que uns 300 soldats britànics que van participar a la guerra de les Malvines es van suïcidar després de tornar a casa, MÉS que els que van morir a les llunyanes illes. També va ser molt curiós el comentari d’un espectador argentí, que afirmava que l’Argentina havia aprés la lliçó, i que n’estava segur que no tornarien a participar a cap guerra (almenys dues generacions). El director de la pel·lícula va respondre que els britànics tenien una molt llarga tradició combatent, que seria difícil de parar. Part de les entrevistes són brillants, així com unes poesies que es van barrejant en el transcurs del documental.

Vosaltres els blancs, de Lala Gonà explica la visió dels blancs que té un nen africà de 8 anys, i el seu entorn. Al col·loqui posterior, la directora explicava que no mirem només la cara fosca d’Àfrica, els nens que surten a la pel·lícula tenen molta més llibertat i són més madurs i amb capacitat de decisió que no pas els nostres sobreprotegts fills. És interessant algunes de les converses que tenen els protagonistes, que saben molt i poc dels blancs. Al llarg del documental es veu com molts ens tenen idealitzats (sóm més llestos, rics…) i volen ser com nosaltres, tot i que també d’altres s’estimen la seva terra i els seus costums. Jo diria que el documental no et serveix per poder treure’n idees generalistes del tema, tot i que sí un molt bon exemple empíric concret.

Love, sex and moped, de Christian Lelong i Maria silvia Bazzoli, es focalitza en històries quotidianes d’amor a Burkina Faso. Com en el documental anterior, no només hem de relacionar el territori africà amb guerres i pobresa. Si l’anterior es centrava en infants, aquí els dos protagonistes completen el cicle. Un jove ens explica els dubtes del primer amor, mentre que un vell relata la seva duradora història de matrimoni. Tot i veure trets diferencials respecte la nostra societat, com la poligàmia, l’ablació o l’excessiu (i necessari) zel amb el tema de la Sida, d’altres aspectes també ens els podríem trobar aquí.

És una pena que el festival duri tants pocs dies…

Què és una flashmob? Són accions on un grup de persones (a poder ser nombrós) es reuneixen de sobte en un lloc públic, realitza alguna cosa inusual i després es dispersa ràpidament. Un exemple és el col·lectiu novaiorquès Improve Everywhere, amb accions espectaculars com la congelació a l’estació Grand Central de NY, el dia sense pantalons o els miralls humans al metro.

A Barcelona aquest dissabte és va produir la bola, una flashmob organitzada per els d’Improv Everywhere i els locals en medio, dins del marc de The Influencers. En aquest cicle (al CCCB) s’hi exploraven ‘armes no convencionals de comunicació’ i s’hi exposaven ‘històries de tergiversació, manipulació i transformació d’elements vius de les cultures contemporànies’.

Personalment, després de veure els espectaculars vídeos dels novaiorquesos m’esperava molt més. L’espectacle la bola consistia en que desenes de persones s’agrupaven en forma de bola totes juntes i anaven baixant enganxadets pel Portal de l’Àngel. Des del vídeo de la gent d’El Periorico, gravat des d’un balcó, encara es salva una mica la cosa, però a peu de carrer, la bola era més un cilindre i hi havien més curiosos amb càmeres que participants.

Però, el que molts ens preguntem és… perquè? En realitat, he googlejat una mica sobre el tema i encara no m’en faig una idea clara. Sembla que es van originar com espectacles sense sentit, simplement per diversió, d’altres li troben un punt reivindicatiu, una manera original de protesta. De fet, el de Barcelona podria anar contra la societat de consum (així ho creuen els d’El Periodico, tot i que els organitzadors no s’hagin posicionat). Uns altres veuen les accions com a experiments de comunicació col·lectiva avançada (el famós SMS de “passa-ho” socialista de les darreres eleccions, la potència de les eines socials d’Internet com el Facebook o el Twitter…)

De fet, en l’acció de Barcelona, la “excessiva” comunicació, que ha despertat l’interès de molts mitjans de comunicació ha jugat precisament en contra, doncs “la bola” ha concentrat a premsa i molts curiosos (com jo) armats amb tot tipus de càmeres i videocàmeres, minvant l’efecte sorpresa d’aquest tipus d’esdeveniments.

Resumint, tot i el fracàs de la bola, m’ha agradat aprendre un nou concepte; especialment el seu possible ús dins la vessant reivindicativa, sempre alimentat per el nou boca-orella de la web 2.0.