Hola de nou, fa dies que no deiem res pq vam decidir fer un petit kit-kat a Grand Bassam. Allà, a banda de visitar un mercat i provar tots els maquis (restaurants locals) del poble, vam fer sessions de solet i platjeta en plan relax. El lloc s’assemblava a Sassandra i Grand Bereby, pero amb menys encant. La diferencia basica era que aqui vam arribar a comptar uns 10 blancs ens els quatre dies que vam ser, la majoria homes de negocis, pero tambe algun turista, i tambe locals de cap de setmana, doncs esta molt aprop de la capital economica. I estavem molt malacostumats, pensavem que seriem els unics turistes i sembla que al final no hem estat tant privilegiats.

Despres del break ahir ja vam tornar a Abidjan, a l’hotel on voliem anar no hi quedava lloc, i la Laura no volia tornar al mateix hotel de l’altra vegada doncs no volia trobar-se amb la perruquera que li havia fet les trenetes i explicar-li que havia decidit treure-se-les. Pero com sempre, cap problema, un securitas de per alla que sabia angles ens va acompanyar a un parell d’hotels de la zona. Despres que li vam explicar que pell blanca no era sinonim de ser ric, i ja no ens queda ni per pipes ens va acompanyar a un tercer hotel molt barat i que esta molt be, millor que el primer. Aqui, la gent es aixi, molt amable, t’acompanyen als llocs, t’indiquen, etc… ara fa poc, hem preguntat per un ciber i ens han acompanyat dos carrers fins la porta. I no malpenseu, ni ho fan per una possible propina, ni ens estaran esperant al sortir per atracar-nos ni res d’aixo. Aqui la gent es amable, i es preocupen, d’una manera molt diferent que els europeus.

Aquest mati hem tornat a passar per les salecianes i hem dinat amb elles, per la tarda em voltat pel barri de plateau i visitat la mes famosa llibreria (librerie la france), que es com un abacus nostre. Ara tornarem cap al barri “piju” on tenim l’hotel, a Cocody 2-Plateux, barri molt diferent del pobre Koumassi pel que hem voltat aquest mati.  El parell de dies que ens queden els aprofitarem per treure mes suc d’Abidjan.

Tenim la sensacio que fa molt de temps que estem aqui, ens hi trobem molt be i costara molt tornar. Aqui les coses son diferents, i el ritme tambe; com deia en Daniel, els europeus tenim els rellotges, el africants, el temps.

El pais ens ha encantat, pero sobretot la gent amb qui ens anavem creuant. Esperem que molt d’aquest caracter quedi impregnat als gens del nostre fill/a; la vessant catalana ja li posarem nosaltres, pero, ara que el coneixem una mica millor, estarem molt orgullosos del seu origen africà.

Abans de res, comentar-vos que tant bon punt tornem a casa us explicarem al blog el que estem vivent aquests dies, anem prenent notes. Realment tenim molt per explicar i preferim viure més coses i no passar gaire temps ara en l’infern de les connexions lentes. Esperar cinc minuts de rellotge a que sobri la pagina del gmail es realment una sensaciùo molt dura…

De San Pedro vam arribar a Sassandra, on vam passar dos dies. L’hotelet estava en un braç de terra allargat entre el mar a un costat, i una gran laguna a l’altre. Paradisiac. Em visitat pobles de pescadors, un gran mercat, etc. D’alla vam partir a Grand Lahou, on hem pogut veure chimpances molt a la vora, inclus els hem donat un platan a la ma.  Avui hem fet paradeta internet a Dabou i ens dirigim a Grand Bassan, un poble a tocar costa molt a la vora d’Abidjan, tancant aixi el cercle pel sud del pais.

Avui es el darrer dia amb en Daniel i en Felix, ens hem avingut molt i seguirem en contacte a partir d’ara. Encara no tenim clar que farem els dies que ens queden, potser seguim una mica mes a l’est per la costa, o ens concentrem en la capital… dema ja veure’m.

seguirem informant…

A l’oest i ja de baixada cap al mar vam fer un treking per anar a veure una petita cascada enmig de la jungla, impressionant. Abans vam provocar el caos a un mercadillo, tothom va deixar les parades per acostar-se als dos pàlids que passaven per allà. Tambe hem visitat plantacions de cacao i cafe i hem begut vi de palma. Per cert, com es possible que a un dels grans paissos productors de cafe no haguem pogut pendre’n un en condicions?

En arribar a la costa va ser com veure el paradis, platges buides i llargues amb palmeres cocoteres. Pels que heu vist Lost… igual!! Tambe hem visitat pobles de pescadors i dues desenvocadures de riu molt espectaculars; tambe em begut i menjat cocos a peu de platja recent tallats amb el matxet. Ens ha costat marxar…

Ara som a San Pedro, la segona ciutat portuaria del pais; i aquesta nit arribem a Sassandra, on estarem un parell de dies.

seguirem informant…

Ahir de cami a Daloa vam parar a dinar a casa de la familia del Felix. Després del millor àpat q hem fet fins el moment, vam poder passar una agradable estona amb la seva familia, i qui poc a poc s’anaven sumant tots els crios del barri. En Daniel els va anar enjugassant fins que es va convertir en una autentica festa.  Amb la Laura estem d’acord que ha estat la millor part de la nostra estada, i que segurament no es podra superar. Posem una foto a mode d’exemple, mes endavant podrem posar inclus videos, doncs li vam deixar la camera a un nen i ens anava seguint; i li han quedat molt bé.

Bé, ha estat imposible pujar la foto. Us enrecordeu quqn nqvegqveu amb modem connectat al telefon? de quqn feies click i esperaves una mica la resposta? doncs aqui internet es semblant. El PC del ciber on ara estem es mes vell que els dos ultims que vaig dur al punt verd…

Ara seguim ruta cap a Soubré, seguirem informant!

Fa dos dies que hem començat una ruta per recorrer el sud. Anem amb un Mercedes de finals dels 80 pero que va molt be. Ens acompanyen dos ivorians, en Daniel, que parla castella i una mica de catala i ens fa de guia, i en Felix, amb el que parlem en angles i condueix per unes carreteres una mica accidentades, a mes, tb es un excel.lent fotograf. Estem molt ben acompanyats.

Tenim una ruta planificada de 10 dies, pero anem improvitzant molt sobre la marxa, doncs el pais no esta preparat per guiris; de fet, encara no n’hem vist cap altre. Abans d’ahir vam anar cap a l’est, a Abengourou, a nomes 3 quilometres de Ganha. Ahir vam arribar a Yamoussoukro, una capital a mig fer, i ara marxem cap a Daloa. Ja us ho explicarem tot amb temps.

Tot es fantastic i encara q la gent ens mira, tenim sensacio de tranquilitat. Estem menjant molt i molt bo, la operacio bikini haura d’esperar a l’agost.

Seguirem informant

Ricard i Laura

pd: aixo esta ple de posters, banderetes  i samarretes del Barça

pd: la laura ja s’ha tret les trenetes, deia q picaven

Portem tres dies a Abidjan, ens seiem a una terrassa en una transitada cantonada del barri de deux-plateaux. Seiem tots dos de cara al carrer i… observem. Són les cinc de la tarda. Cotxes i cotxes en una especie de caos ordenat. Les joves es vesteixen a la occidental, les més grans, amb llargues faldilles i mocadors al cabell a joc de colors llampants. Molta gent. Quasi tots, negres. Algun àrab, com l’amo de l’establiment on estem prenent uns gelats. Passa una dona amb un cotxet de nen, és estrany doncs aquí els duen carregats a l’esquena. Taxis. Més taxis. Un autobús ple a rebentar. La gent es crida els uns als altres quan són lluny amb un soroll de llavis semblant a com si fessis un petó sorollós. Dos policies patrullant, no, quatre.

Entra al local un altre blanc, sembla una dona francesa acompanyada d’una parella de color (de color? eufemisme de negre); s’asseuen a la taula del darrere. Una furgoneta que reparteix ous aparca al davant i ens barra una mica de vista. Passa una dona amb un gran farcell al cap desafiant les lleis de la gravetat; la segueixen més dones agosarades. Els clàxons no paren, tothom els fa servir per tot: avançar, parar, per a que s’aparti la gent, per vici… Passa una àvia, no en veiem gaires. Més dones amb crios enfarcellats a l’esquena. Paraigües plegats a les mans. Uns nens que es persegueixen juganers. Clàxons. Dues dones carreguen un gran ventilador. La cambrera ens mira de reüll, a veure si li consumim una mica més.

Molts homes duen camises d’estampats molt llampants; en vull una. Un taxi s’atura a la cantonada i deixa una passatgera; és dels grocs, dels que es comparteixen i van pel barri. Que boniques són les dones africanes, els homes tampoc no estan malament; el nostre fill/a serà guapíssim/a!

Un altre home amb vestit i corbata i parlant pel mòbil, n’hi han molts. L’anar i venir de gent no para; els clàxons, tampoc. Passa un camió amb molts homes al darrere i alguns gossos; són els primers animals domèstics que veiem, a banda, és clar, de les gallines, que estan per tot arreu. El vigilant del local canvia de postura, s’asseu a un altre racó. Tots els locals tenen el seu “securitas” particular, restaurants, hotels, farmàcies, perruqueries… Passa un tot terreny blanc amb les sigles de les Nacions Unides a la porta; n’hi han molts.

Passa un home amb un carretó de cafès. Un grup de cinc dones travessa la carretera, una d’elles, musulmana. El seu mocador del cap no és de colors vius i estridents com el de les altres quatre. La furgoneta dels ous marxa i tornem a tenir la vista completa. Ha tardat força estona, aquí tots s’ho prenen tot amb molta calma. Una altra jove penjada del mòbil. Pantalons llargs i curts, mànigues llargues i també curtes; una barreja interessant de vestir. La cambrera d’abans ara frega el terra just al nostre costat; no ho aconseguirà, no buidarem encara la taula.

Gira un gros camió, a ell no el fa falta el clàxon doncs la resta de vehicles s’aparta. Aquí el més gran té la preferència. Un home pedala amb una bicicleta rovellada. La francesa ja marxa del local amb la seva parella. Passa un grup de joves, semblen estudiants per les motxilles, tot i que ara no és època de classes. Una moto fa drecera pel mig de la vorera per girar el carrer. Colors i més colors creuen amunt i avall, qui diu que aquest és el continent negre? 

Pregunto pel bany, per molt que m’hi esforço en pronunciar de manera diferent el “le toilette, s’il vous plaît?” no m’entenen. Com a molt em dirigeixen cap a un rentamans. Quan em canso faig el gest de pixar, tots esclaten a riure i després m’indiquen el camí. Quan, en tornar, li explico a la Laura, no ho troba tant divertit. Tornem a mirar a fora. D’un taxi groc baixa una dona vestida de festa, amb tacons, vestit vermell.. on anirà?

Passa un jove amb un teclat sota el braç. Una dona porta al cap una galleda plena d’espardenyes. Passen uns quants joves amb gorres de beisbol al cap i pantalons amples, semblen rapers de Nova York. Engeguen el motor d’un vell Mercedes i fa un soroll molt estrany; de ben segur que no passaria la nostra ITV. Ara s’ha posat un policia a dirigir el trànsit al bell mig de la cruïlla; el caos organitzat de vehicles continua exactament igual. Només que ara, als clàxons s’hi suma el xiulet del policia. Serà això el so d’Àfrica?

Passa una dona amb tota una “boulangerie” al cap. Aquest matí hem tastat un parell de brioixos d’una altra i estaven boníssims. Amb la dona no ens enteníem amb el preu, doncs no parlava francès (bé, ni nosaltres) i, finalment, li hem donat un bitllet petit (de menys de 1,5€), però no parava de buscar canvi en la gent que es creuava. Després li hem ensenyat les monedes que teníem a la butxaca (dues monedes de 100 FCFA, uns 15 cèntims d’euro cadascuna) i n’ha agafat només una! Tothom que ens creuem és molt amable i ens semblen molt honrats; ens preguntaven que hauria fet un cambrer de les rambles o d’un xiriguito de la Barceloneta…

El cel s’ha enfosquit, passen uns minuts de les 6 i decidim anar replegant-nos cap a l’hotel. Entrem a la cruïlla, envoltats de colors, de gent, de moviment, de molt de soroll… ens trobem bé, sembla que poc a poc ens anem impregnant del país. La nostra curiositat, això sí, encara no està satisfeta. Volem seguir observant…

Ja portem tres dies a Abidjan i de moment tot va perfectament. En aquest post es imposible resumir-ho tot, doncs son moltes coses les que estem experimentant; a més, el teclat francés és molt estrany i costa d’escriure. Si de cas, fem cinc cèntims ara i ja anire passant els apunts de la llibreteta i la pda a mesura que poguem.

Vam tenir la sort de coincidir a l’avio amb el nostre representant del proces d’adopcio; que tornava al seu pais despres de passar uns dies a Barcelona; gracies a ell vam descobrir q les 7 hores de Casablanca les podiem fer de franc en un hotel de la companyia. Cap problema en arribar, una furgoneta de l’hotel ens va portar. En aixecar-nos, vam anar a la oficina de turisme, que no estava lluny pero ens va costar una mica de trobar. Tots al carrer ens miraven; pero ningu no ens atossigava com a la India.

En arribar a la oficina de turisme els vam sorprendre; les quatre persones q hi havia no sabien que fer. Ens pensem que no hi ha gaires turistes. Finalment; van ser molt amables, ens van recomanar un hotel i ens van dir que si passavem al dia seguent ens donarien mes informacio i trobarien algu que pogues oferir-se de guia. Despres vam anar cap al nou hotel i, un cop instal.lats vam sortir a dinar, tot molt bo. I per acabar el dia, la Laura es va fer unes trenetes a una perruqueria a prop de l’hotel; 5 hores i 3 perruqueres!!! Ella diu que fa molt mal, pero li senten molt bé.

El segon dia vam agafar un taxi i vam tornar a l’agencia de turisme. Vam parlar amb dos o tres q ens oferien rutes per fer i vam quedar q ens enviaven info per mail. Despres vam anar a veure unes salecianes que una companya de feina de la Laura havia conegut fent de cooperant; el barri encara era mes pobre dels q haviem vist. Vam estar força estona xerrant amb elles i pq ara estaven de vacances, sino haguessim pogut cooperar amb elles. Des de l’hotel vam negociar els pressupostos q teniem gracies a la wifi i la pda q encara no he perdut.

I avui, hem anat a saludar y veure la oficina del nostre representqnt en el tema de l’adopcio. Com tot, ens ha costat de trobar; i gracies a l’amabilitat de tots amb els que ens estem creuant de moment ho hem fet. Les oficines estaven be, plenes de quqdres d’ell amb personalitats, i escuts del Barça; Despres hem tancat un tracte per fer una ruta per diferents parts del sud de 10 dies. Anirem amb un guia que parla perfectament el castella i una mica de catala! Ha estat a Barcelona i aquest agost hi tornara acompanyant 20 nens ivoriants de vacances per iniciativa de l’Ajuntament de Santa Coloma; que petit que es el mon.

Ja anirem explicant sensacions, descripcions, etc a mesura que puguem. Estem be i disfrutant.

Fins aviat,

Ricard i Laura

pd: per aqui el Michael Jackson sona inclus a la sopa…

pd: que tothom et miri pq no ens creuat encara amb cap altre turista perfecte, pero el q es estrany es q si et creues amb algun dels pocs blancs q veiem, son els q ens fan les majors repasades…

pd: es el primer lloc on es pensen q som anglessos, pocs catalans hauran passat per aqui

pd: el no parlar frances no es cap problema per moure’ns per aqui, pero es una pena doncs la gent es molt amable i segur q en podriem treure molt mes profit podent conversar mes, ja tenim la miniguia de frances feta pols

Aquest diumenge viatgem a Costa d’Ivori. Per què aquest país? Doncs perquè serà, esperem que aviat, el país d’origen del nostre nadó. Tant de l’adopció com del fet de convertir-nos en pares en general ja estem preparant un altre bloc dedicat, el tema s’ho mereix. Un cop estigui a punt i siguem autèntics padawans amb criatura, ja ho anunciarem als quatre vents.

Mentrestant, aquest juliol hem decidit anar a conèixer el seu país d’origen, la Costa d’Ivori. Ens hem vacunat, hem tret els visats i comprat els bitllets d’avió. Com a més hem reservat la primera nit d’hotel i ens vindran a buscar a l’aeroport, es podria dir que ja és una espècie de viatge organitzat. Estarem allà del 6 al 26 de juliol, tres setmanes durant les quals no sabem encara el que farem. Potser les recomanacions del maec no siguin gaire alentidores, però coneixem a gent que ha nascut, viscut o visitat diverses vegades el país i ens han tranquil·litzat molt (moltes gràcies, Florence, Ferran i Marisol).

Tenim la intenció d’usar aquest bloc com una espècie de bitàcora del viatge. De totes maneres, com no sabem que farem ni on serem tampoc no sabem el ritme d’actualitzacions que podrem fer. El camí està a punt de començar, ens voleu acompanyar?

L’article Above the Clouds: A Berkeley View of Cloud Computing és el resultat de sis mesos de feina de personal del Reliable Adaptative Distributed Systems Laboratori (RAD lab) de la Universitat de Berkeley. Els autors pretenen clarificar termes, proporcionar fórmules simples per a poder comparar entre el cloud computing i la computació tradicional, i identificar els seus obstacles i les oportunitats associades. Inicien el text formulant tot un seguit de preguntes que van contestant al llarg de l’article. La primera és vital, què és el cloud computing? Des que el concepte ha passat a la categoria de moda tothom hi té una definició, com ho demostra la resposta poc genèrica a la pregunta efectuada en un congrés a gent de la talla d’en Tim O-Reilly o alts càrregs de Google, Wordpress o Sun.

Les aplicacions que es distribueixen a Internet com un servei (software as a service, SaaS) i el maquinari i els programari de base dels centres de dades (a Cloud) són els dos pilars dels que es nodreix el concepte més general de cloud computing. Del segon d’aquests pilars, es pot distingir entre public o private cloud; en el primer cas el servei es factura segons el seu ús, en mode pay-as-you-go, concepte que també rep el nou d’utility computing. El private Cloud és d’ús intern d’una organització i no estaria inclòs dins el concepte general de cloud computing. Una equació resum d’aquest espès paràgraf seria: Cloud computing = SaaS + (Utility Computing = Public Cloud).

L’article descriu els tres diferents rols que es poden adoptar en aquest tipus de sistemes: els proveïdors del núvol (maquinari i programari de base), els usuaris d’aquest núvol que a la vegada són proveïdors de serveis (SaaS), i, finalment, els usuaris d’aquests serveis finals. Com els beneficis del SaaS semblen més evidents i existeix més bibliografia, l’article es centra en els avantatges del núvol, tant des de la vessant de proveïdor com de client. Els primers es beneficien de l’especialització, la reducció de costos d’operació, amortitzacions… en definitiva, de les economies d’escala. Els usuaris guanyen elasticitat en l’aprovisionament de recursos, és a dir, eficiència en no tenir recursos sobredimensionats que es paguen i no es fan servir, i eficàcia en poder respondre a pics o increments de càrrega que una instal·lació infradimensionada no podria fer front. Tres aspectes essencials són la transferència del risc de l’aprovisionament als proveïdors, el concepte de pagament per ús de recursos (pay-as-you-go) i el concepte d’especialització d’ambdós parts, un en els sistemes i l’infrastructura, i l’altre en els serveis a desenvolupar.

Qualsevol aplicació necessita un model de computació (cpu), un d’emmagatzematge i un de comunicació (xarxa), i tots aquests recursos en el núvol és necessari que es virtualitzin. Existeixen tres models d’utility computing basats en el nivell d’abstracció presentat al programador i el nivell de gestió dels recursos. A una banda de l’espectre està el model seguit per Amazon EC2, molt proper a la gestió directa de maquinari (virtual); a l’altra, el model de Google AppEngine, plataforma allunyada del maquinari i propera a la lògica del servei. I un entremig entre ambdós models és el seguit per Microsoft Azure. Pros i contres dels tres models i una taula detallant tecnologia concreta de les tres solucions mencionades es troben a l’article.

Una part important de l’article es dedica a repassar deu obstacles per a l’adopció del cloud computing, i les oportunitats que té associades cadascun d’ells. Per exemple, davant el repte que pugui fallar la disponibilitat del proveïdor del núvol existeix l’oportunitat d’usar més d’un proveïdor de manera que es pugui assegurar la continuïtat del servei.

A les conclusions de l’article es presenta com un fet que el cloud computing finalment ha emergit, en repassa els avantatges des dels punts de vista dels proveïdors i els usuaris, indica tot un seguit de recomanacions que haurien de complir el programari i maquinari del núvol, i acaba amb algunes preguntes que resten no contestades sobre el futur d’aquesta tecnologia.

Tot i ser optimistes, els autors es pregunten sobre com els canvis en la tecnologia i en els preus afectaran al núvol. Les unitats de computació cada cop són més barates, noves tecnologies d’emmagatzemament, de xarxa o de computació podrien revolucionar els preus de base establerts. També es pregunten si triomfaran més solucions apropades al maquinari com la d’Amazon o tot el contrari, properes a les aplicacions con el Google AppEngine. I com interaccionaran els diferents fabricants, col·laborant i creant estàndards comuns, o amb una guerra per veure qui s’emporta el tros de pastís més gran.

Resumint, l’article presenta l’estat actual del cloud computing i es pregunta com en serà el seu futur. I aquí és on els consultors de Gartner (experts en boles de vidre sobre tecnologia) en recullen el testimoni. En un article en Jon Brodkin prediu que el private cloud és el futur dels departaments de sistemes de les empreses, tot i que encara tardarem un temps en veure-ho. Aquest ús diuen que començarà només en les grans empreses, deixant a les petites fora d’aquest moviment. Una altra tendència que s’apunta per a les empreses “no tan grans” és un model híbrid, on convisquin una infraestructura pròpia moderada amb ús d’utility computing en pics de feina o casos puntuals.

Un aspecte interessant que ens ha cridat l’atenció és la coincidència entre les principals solucions que detalla l’article i que alguns dels seus desenvolupadors siguin membres fundadors o afiliats del RAD’s Lab. D’una banda, que diversos fabricants, en plena competència en alguns casos, financin un mateix laboratori pot indicar la rellevància d’aquest article en aquest tema; d’altra banda, ens quedàvem amb el dubte de l’existència d’altres solucions fora de l’espectre del RAD’s Lab. Una ràpida visita a la wikipèdia ens permet contrastar les diferents solucions. S’observen les solucions tant dels membres fundadors Google (Google Apps), Microsoft (Azure) i Sun MicroSystems (Sun Grid), com d’alguns dels membres afiliats com Amazon Web Services (EC2, S3) i Facebook. Totes aquestes solucions han estat tractades al llarg de l’article i cobreixen un ampli ventall de les solucions que descriu la wikipedia, fet que denota la rellevància de l’estudi. De totes maneres, existeix alguna no tractada (3tera, Mosso…) que implicaria una major profunditat per determinar-ne la seva importància.

Deixem pel final una aproximació personal al tema, i ho farem amb una valoració positiva del cloud computing. Es sustenta sobre un pilar bàsic de la ciència de la negociació, el win-win. Ambdós parts participants al núvol en treuen profit, els proveïdors es beneficien de les economies d’escala i l’especialització; els usuaris aconsegueixen flexibilitat, mitigar el risc i dedicar-se plenament a la seva activitat. Fins i tot, d’aquesta eficiència en l’ús dels recursos, sobretot en el tema energètic i de residus, s’en beneficia el planeta. Però, si tothom hi guanya, perquè ha tardat tant en emergir el núvol? Qui perd? Potser grans fabricants de la computació clàssica? Permeteu-nos il·lustrar aquesta idea fent un paral·lelisme amb la indústria de l’automòbil.

Coneixeu el car sharing? L’ús del cotxe no es sempre uniforme, com en el cas dels recursos computacionals, tot i poder tenir uns patrons regulars, es produeixen pics que poden estar programats (vacances al poble de la iaia) o imprevistos (escapadeta romàntica al Pirineu). Els que no usem el cotxe en el transport diari tradicionalment optem per un sobredimensionament dels recursos, és a dir, comprar un cotxe que s’omple de pols cinc dies a la setmana. La idea del car sharing és la mateixa que la del núvol, que els recursos s’usin de manera eficient i el mateix cotxe l’usi setmanalment algú que el necessiti i nosaltres en puguem disposar el cap de setmana, i que no necessitem comprar el recurs, que es pagui amb el mode pay-as-you-go descrit a l’article. Tornem a estar en el mateix punt que abans; l’empresa proveïdora de cotxes en surt beneficiada per l’economia d’escala i l’especialització, i nosaltres perquè segur que pagar el cotxe només per el ús que en fem és més econòmic, i també perquè podem escollir la capacitat del recurs en funció de les nostres necessitats (agafaríem un utilitari per anar a una casa rural i una furgoneta el dia que vulguem fer un trasllat). Fins i tot també s’en beneficia el planeta, doncs menys cotxes són menys residus, menys electricitat a les fàbriques… Perquè no tothom usa aquest tipus de servei? A priori sembla, com el cloud computing, molt positiu. Potser encara no hi ha prou empreses proveïdores? O serà que s’entra en conflicte amb grans multinacionals amb un negoci tradicional des de fa molts anys? Serà que per molt bona que sigui la idea, costa navegar contra una llarga tradició? Tindrà futur el car sharing? Sentint-ho molt, com ho estem en nòmina de Gartner, no ens atrevim a fer cap previsió a la darrera pregunta.