Ens hem canviat la rentadora! Ja se que sembla que no tingui importància, però és el primer dels electrodomèstics que hem de canviar des que vivim al Clot, ara ja farà set anys. Sort que almenys ha mort la rentadora i no la nevera, que a banda del preu, no se com ens les tornarem a inventar per tornar-ne a pujar una altra per l’estreta escala. També esperem que es tracti d’un cas aïllat i no estem davant d’una pandèmia que afecti també el microones, el renta-vaixelles o el televisor. Personalment, no em fa la mateixa il·lusió que un portàtil, algun accessori de fotografia o qualsevol gadget tecnològic; però almenys té uns quants botons i la dona de la tenda ens ha dit que és “programable”! Quasi m’emociono, però quan anava ja a preguntar en quin llenguatge la dependenta ha afegit que la podies deixar preparada i “programar” que comenci al cap de com a màxim 12 hores.
Bé, el que en realitat volia comentar és que ens hem beneficiat d’una ajuda de l’Estat, l’anomenat pla renove d’electrodomèstics. Si els dones el teu vell aparell i et compres un de nou energèticament eficient (classe A) et donen un ajut d’entre 50 i 150€. En el nostre cas, ens ingressaran al compte (espero) 83€, que és quasi un terç de l’import de la compra. El que no m’explico és com no havia sentit a parlar d’aquestes ajudes, i, en canvi, el renove dels cotxes ha sortit fins i tot a la sopa. Que potser els fabricants de cotxes són molt més importants o mediatics que Whirpool o Balay? Sigui com sigui, es tracta d’una ajuda bona en un temps on es necessita incentivar el consum per sortir de la crisi, i obtenir descomptes en aquest tipus de productes pot venir bé a moltes famílies de classe mitjana. Com qualsevol ajut, estaria bé que també fos només per a unes determinades rendes, doncs els que tenen molts diners segurament no els faria falta; però també seria més difícil d’implementar.
Si necessiteu renovar algun electrodomèstic afanyeu-vos, a la tenda ens han dit que estarà mentre hi hagin fons…
En Fèlix ens va preguntar el primer dia de ruta si quan passéssim a la vora de Bouaflé, ens faria res que paréssim una estona per la casa de la seva família. Nosaltres li vam respondre que encantats, però no ens pensàvem, aleshores, que allò seria el que recordem com a millor moment del nostre viatge per terres ivorianes.
Sortíem de Yamoussoukro i havíem de fer nit a Daloa, entremig, en Fèlix ens portava a dinar a casa de la seva família, a Bouaflé. En arribar, ràpidament es va acostar la seva germana i d’altres a donar-nos la benvinguda. Ens van oferir alguna cosa mentre enllestien el dinar i vam fer un volt per la casa. Era humil però amb molt d’encant. Tenia diverses dependències on vivien les diferents branques de la família, i zones comuns per cuinar, d’esbarjo o de treball. El marit de la seva germana (o un altre germà seu, no em va quedar clar) era fuster i tenia allà les màquines. Semblaven més rudimentàries que les del pare de la Laura, que també és del ram. Els vam comentar que envejàvem el seu espai, nosaltres només tenim un petit pis de 50 m2 i d’aquí molt poc ja serem tres persones.
Ràpidament vam començar a jugar amb els nens de la família. Hi havia un parell que s’ho passaven bomba amb un palet i un parell de fulls que en córrer donaven voltes emulant hèlix d’avions. Però a la que vam fer la primera foto es van acostar cap a nosaltres, ells i uns altres 3 nens que corrien per allà, un dels quals era especialment simpàtic. Els encantava que els féssim fotos i quan els vam posar el flash els nens entraven en estat de xoc. Vam estar molta estona foto amunt foto avall, rient i parlant; sembla mentida, però és molt fàcil comunicar-te amb els nens, encara que cap dels dos parlem el mateix idioma.
Però en Fèlix va tocar la campana, el dinar ja estava preparat i ens va arrancar dels braços dels nens. Els àpats normalment consistien en un plat únic i un acompanyament, però allà van muntar un autèntic festí de degustació. A taula eren la majoria dels plats que vam arribar a menjar en tot el viatge. Alloco en abundància, tot un peix que havíem comprat pel camí, pollastre, carn de nosequè, salses, attieke, arrós, etc. Excepte la carn, que estava una mica dura (Daniel, no li tradueixis això a la germana del Fèlix!!), la resta estava deliciós. En Fèlix no parava de passar-nos plats i comentar que els africans mengen molt, però nosaltres no donàvem a l’abast. Vam aconseguir, amb gran esforç, provar una mica de tots els plats; això si, aquella nit no vam sopar. Tot regat amb un vi (de la Rioja!) que en Fèlix no em va deixar pagar quan el va comprar a la botiga. Allà, al contrari d’aquí, l’amfitrió és qui es fa càrrec de tot, i s’ho prenen molt en serio. Només vam aconseguir comprar, d’estranquis, uns paquetets de galetes pels infants de la família.
Mentre enllestíem el dinar notàvem moviment pels voltants; la noticia que hi havia dos blancs a casa d’en Fèlix es va començar a escampar pel barri i, poc a poc, s’anaven concentrant més i més nens. En Daniel va estar genial i va engrescar la canalla a cantar alguna de les cançons populars que sabien de l’escola. L’ambient anava millorant i poc a poc es va convertir en tota una festa. Ens vam asseure a un costat i ràpidament vam ser envoltats per tots els nens. Molts d’ells ens tocaven la pell i els cabells encuriosits. Vam jugar, vam participar amb ells en cançons que eren de les que es canten de colònies o a un cau. Fins i tot la germana del Fèlix ens va fer una benedicció després que tots plegats cantessin algunes cançons cristianes (allà són molt religiosos). Vam cantar l’himne de Costa d’Ivori, però també el del Barça (que ens va semblar que allà seria més popular que els Segadors). I després que un parell de nenes fessin una demostració de ball popular i un nen petit fes uns passos com de Michael Jackson, ens va tocar a nosaltres exhibir algun ball popular. Vam organitzar amb tots els crios una espectacular sardana. Podríem explicar-vos que som sardanistes experts i tal però, li havíem deixat la càmera de fotos petita a un nen i ens anava gravant al llarg de la tarda. I va gravar la “pseudo” sardana. No la mireu amb ulls crítics ni puristes, almenys vam fer una rotllana agafats de les mans.
Tot i que la tarda s’ens va fer molt curta, vam estar molta estona i teníem encara molts quilòmetres per arribar a Daloa. La partida també va ser molt especial. Vam donar moltes mans, i ens vam acomiadar de tothom. Imagineu-vos que sortiu en cotxe i corren al darrere més de trenta crios cridant “adeu!, adeu!” per tot el barri. Va ser molt emocionant, al final vam amagar-nos dins el cotxe per por a que cap nen no es fiques entre les rodes del cotxe, doncs corrien contents i embogits.
Si heu vist els vídeos d’aquest post, suposo que no costa d’entendre que a casa de la família del Fèlix, vam passar el millor moment de tot el viatge. Gràcies Daniel, per iniciar la festa, i gràcies Fèlix, per compartir la teva casa amb nosaltres.
A continuació us deixem algunes fotos:
El nen amb la samarreta de Batman ha nascut per fer cinema…
Fixeu-vos amb la sofistifació de la joguina…
En el primer vídeo es veu com ataco amb el flash d’aprop els pobres crios, aquí veieu el resultat…
