Gracies als amics d’especialistamike em vaig enterar que del 27 al 31 de gener s’ha celebrat a Barcelona el Interntional Documentary Film Festival (DocsBarcelona). S’han projectat documentals al Verdi i el Teatreneu de Gracia, al Palau Robert i a la Filmoteca. He assistit a tres d’ells, un sobre les conseqüències de la guerra, i dos sobre diferents visions d’Àfrica.

The not dead, de Brian Hill, explica la història de tres homes trastornats per la guerra. Són britànics que han participat a tres guerres diferents, des de l’antiga a Malàsia (reconec que jo no la coneixia) fins les més properes dels Balcans i Iraq. El retrat que es dibuixa és clar, no només moren homes i dones a les guerres, molts dels soldats que aconsegueixen tornar vius… en realitat estan morts. Una dada molt curiosa que surt al documental és que uns 300 soldats britànics que van participar a la guerra de les Malvines es van suïcidar després de tornar a casa, MÉS que els que van morir a les llunyanes illes. També va ser molt curiós el comentari d’un espectador argentí, que afirmava que l’Argentina havia aprés la lliçó, i que n’estava segur que no tornarien a participar a cap guerra (almenys dues generacions). El director de la pel·lícula va respondre que els britànics tenien una molt llarga tradició combatent, que seria difícil de parar. Part de les entrevistes són brillants, així com unes poesies que es van barrejant en el transcurs del documental.

Vosaltres els blancs, de Lala Gonà explica la visió dels blancs que té un nen africà de 8 anys, i el seu entorn. Al col·loqui posterior, la directora explicava que no mirem només la cara fosca d’Àfrica, els nens que surten a la pel·lícula tenen molta més llibertat i són més madurs i amb capacitat de decisió que no pas els nostres sobreprotegts fills. És interessant algunes de les converses que tenen els protagonistes, que saben molt i poc dels blancs. Al llarg del documental es veu com molts ens tenen idealitzats (sóm més llestos, rics…) i volen ser com nosaltres, tot i que també d’altres s’estimen la seva terra i els seus costums. Jo diria que el documental no et serveix per poder treure’n idees generalistes del tema, tot i que sí un molt bon exemple empíric concret.

Love, sex and moped, de Christian Lelong i Maria silvia Bazzoli, es focalitza en històries quotidianes d’amor a Burkina Faso. Com en el documental anterior, no només hem de relacionar el territori africà amb guerres i pobresa. Si l’anterior es centrava en infants, aquí els dos protagonistes completen el cicle. Un jove ens explica els dubtes del primer amor, mentre que un vell relata la seva duradora història de matrimoni. Tot i veure trets diferencials respecte la nostra societat, com la poligàmia, l’ablació o l’excessiu (i necessari) zel amb el tema de la Sida, d’altres aspectes també ens els podríem trobar aquí.

És una pena que el festival duri tants pocs dies…